“'MeToo' és el detonant de totes les bombes que aniran explotant”

En mirar-se el llarguíssim reguitzell de treballs que ha protagonitzat Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974) al llarg de la seva carrera venen ganes de preguntar-li quin batut superproteínic es pren. No ho hem fet. Ja hi haurà l’ocasió, perquè la seva presència als escenaris andorrans és freqüent. Avui, a Les noies de Mossbank Road, a les 21.30 hores, al Claror.

Comencem pel més evident: què ens hi trobarem?

És una d’aquelles obres que no saps per què però tens la sensació de trobar una petita pedra bonica a la platja, una petita joieta especial, no un diamant. Parla de quelcom conegut per tots i refresca el que és l’amistat. La de tres dones, des que comparteixen pis, de joves, fins que són madures. És una obra molt propera però gens frívola.

Que obliga les tres actrius [comparteix escenari amb Marta Marco i Daniela Feixas] a posar-se en la pell de noies de divuit anys. Les porta al seu propi Mossbank?

Totes, com l’espectador, tenim alguna cosa d’aquelles noies. Fer el treball de ser noies de divuit anys sí que va costar, pel prejudici absurd, perquè les dones ens autocensurem una mica. També per recordar amb quina contundència, amb quin fervor, es prenen les coses els joves: resulta molt cansat. Però ha estat una feina en què ens ha acompanyat d’una manera exquisida la Sílvia [Munt, la directora].

Les dones ens autocensurem o hem d’estar pendents dels ulls dels altres?

Bé: les dones estan sotmeses a més pressió externa que l’home? Sí. Però també és cert que ens deixem arrossegar per aquesta pressió d’estar més primes, més guapes, més joves. Hauríem de lluitar per trencar-ho.

El muntatge ha hagut de lluitar contra el prejudici de ser una ‘obra de dones’?

Sí. Mai no hem volgut que fos notícia perquè no és notícia si és al revés, si només hi ha homes. A banda, ha estat una coincidència. És simplement una obra de teatre amb tres actrius, una autora i una directora. També hi ha homes a l’equip. I temàticament? No ho sé. L’amistat no té sexe. Ara, és cert que un percentatge molt més elevat dels que van al teatre són dones.

Va dir que es nota quan es treballa amb una dona que mana perquè es recorda que el 5 de gener és la Cavalcada.

Sí, però cada cop em trobo treballant amb homes que també tenen en compte aquestes coses, la necessitat de conciliar. Quan hi ha diàleg, un factor humà a la feina, el treballador s’hi bolca, segur que un altre dia vindrà tres hores abans. Tinc la sensació que hi ha moltes coses movent-se: les dones, la democràcia, la gent està removent moltes coses.

Calia ja un moviment com ‘MeToo’?

I tant! I tant si era hora! És la sensació que hi ha un imant i es mouen les partícules. Tant de bo no mori, perquè és tan enorme la injustícia a què s’ha sotmès la dona en els àmbits que sigui. Sort que les dones han tingut el coratge, la iniciativa, de començar a denunciar els abusos, que no són casos aïllats. Ha estat el detonant de totes les bombes que aniran explotant. Hem de tenir l’home com a aliat, però s’ha de canviar, ha de canviar aquesta estructura mental.

Canviem de tema: deu pensar, quina sort que no va optar finalment per la Història de l’Art i treballar en un museu?

Sí, sí [riu], no sé si hauria fet tanta carrera. Però l’art sempre està present, sempre és fascinant, i el teatre també és art, oi?

Ha fet molta televisió. Cinema. Però es diria que se sent més dona de teatre?

Bé, també em va agradar fer sèries: hi havies d’anar cada dia i la càmera s’anava convertint en una amiga. Però és cert que és molt especial el fet de sortir a l’escenari i sentir l’efervescència dels espectadors.