“El meu somni a llarg termini seria fer els 14 vuitmils”

Stefi Troguet porta tota la vida lligada a les muntanyes, i després d’uns anys competint en esquí alpí va decidir deixar-ho i centrar-se en l’alpinisme, on ja ha aconseguit diverses fites i ja prepara reptes de cara al futur.

Va començar fent esquí alpí, li ve d’aquí la passió per la muntanya?

Suposo que és una mica tot, perquè sempre he fet muntanya, però era més allò de fer el Casamanya un diumenge o Tristaina. Suposo que el fet d’estar sempre a pistes i anar veient l’entorn cada dia em va magnetitzar, i vaig començar a fer coses cada cop una mica més altes i a poc a poc vaig agafar-li el gust i no me n’he separat més.

Com va ser el canvi de deixar una mica més de banda l’esquí i centrar-se en l’alpinisme?

L’esquí no l’he deixat del tot perquè faig d’entrenadora. Em vaig començar a formar, i suposo que al no estar al cent per cent amb l’esquí com a corredora, t’obres portes a fer més coses i vaig anar a fer muntanya. Vaig fer tots els cursos d’esquí alpí amb l’escola de muntanya, i a poc a poc em vaig endinsar també com a guia de muntanya. És un cercle que quan acabes un curs sembla que ja estigui, però t’acabes endinsant en un altre.

El referent de l’alpinisme al país és Domi Trastoy. Com ha influït en la seva carrera?

De moment amb el Domi només he fet alguna cosa per aquí a Andorra, i tant de bo més endavant en pugui fer d’altres per l’Himàlaia o així.

Com va començar en el món l’alpinisme?

Doncs amb companys fent cosetes per Andorra, i també fora pels Alps, per exemple. Últimament m’he pogut ajuntar amb gent d’aquest món, com Òscar Cadiach o Marc Toralles, amb qui vaig estar al Denali, que també és un bon alpinista. Tinc la sort d’haver pogut compartir expedicions amb ells i això és una escola enorme.

Va obrir l’any amb un intent de fer el cim de l’Aconcagua (6.962 metres), què va fallar?

Jo em sentia molt bé, però no estava sola i a vegades no tot depèn de tu, i per molt que et trobis bé, si el teu company té algun problema o baixada, has de donar la volta. Sempre dic que les muntanyes estan allà i no es mouen, i estic contenta perquè em trobava molt bé.

És una espina clavada que té?

Sí, una mica perquè és un lloc molt maco i em va agradar molt. Quan vas a per un cim i no ho acabes no passa res, però si tens l’opció de tornar a intentar-ho, l’espina sempre queda, i per això hi tornaré al desembre o gener.

Després va arribar el Denali (6.190 metres), que va coronar amb èxit. Què suposa fer el cim més alt d’Amèrica del Nord?

Va ser un repte molt xulo perquè tot i ser la muntanya més alta de Nord-amèrica, pensava que seria més fàcil. A nivell tècnic és fàcil, però les condicions i la manera de fer el cim, fa que portis tot el pes amb un trineu, estàs a temperatures de 30 o 35 graus sota zero i et fa treballar molt. És una muntanya duríssima, i estic molt contenta d’haver-la fet.

Com va ser l’experiència?

Va ser brutal. El Denali [conegut com a Mont McKinley fins a l’any 2015, i situat a Alaska] és un lloc amb quilòmetres i quilòmetres on només veus neu. No sé si dir que és una experiència a repetir, perquè va ser dur, però del que sí que estic encantadíssima és d’haver-lo pogut fer.

Va tenir algun moment complicat durant l’expedició?

La veritat és que no, perquè va anar tot rodat. No era plena temporada, i les condicions eren molt dures perquè hi havia molta neu i feia molt fred, però vam anar tirant quan feia bo. A més, vam saltar-nos el període d’aclimatació perquè havíem d’estar-hi 18 dies i al final vam fer l’ascens i el descens en només una setmana.

Què li passa pel cap quan està a més de 6.000 metres d’alçada?

No penses gaire. Estàs allà, és el moment i veus les vistes. A més, vam tenir sort perquè estàvem sols al cim i era una sensació espectacular de llibertat. L’única manera de descriure-ho és pujar a una muntanya, encara que sigui més petita que aquestes, i gaudir-ho.

Quins reptes té ara a l’horitzó?

Doncs ara mateix estic en espera que em confirmin alguns patrocinis per engegar alguns projectes. Si ho fan, el primer serà una expedició amb l’Òscar Cadiach a l’antiga Unió Soviètica, i després també m’han proposat un altre repte, que seria provar un 8.000, però també està en espera d’algun patrocinador. Aquest està ja fet i muntat, però si al final no surt res, ho hauré de deixar per a l’any vinent.

On es veu en el futur, encara per les muntanyes, o li agradaria fer alguna altra cosa?

M’agradaria seguir al món de l’alpinisme. Espero que tot això hagin estat només petits granets de sorra per anar aprenent i agafant experiència, i la idea és seguir amb tot això per més temps.

Quin és el seu somni?

El somni a llarg termini seria poder fer els 14 vuitmils.

Més enllà de l’alpinisme, també té molt èxit a les xarxes socials. Com va sorgir tota aquesta fama al món digital?

No podria respondre-ho perquè ha estat una mica sense voler i se m’escapa de les mans. Suposo que el fet de ser una noia i posar-me en llocs extrems és una cosa que xoca bastant. Imagino que va començar a agradar a la gent, em van començar a seguir, i sense adonar-me’n he arribat aquí on soc ara.

L’ha ajudat el fet de ser tan coneguda a xarxes?

I tant. Tinc claríssim que això és el que més ajuda de tot. Dins de l’alpinisme hi ha molta gent bona i molt preparada i és difícil entrar en competició amb ells. Si no fos per la repercussió a les xarxes, difícilment podria estar fent tot el que faig.