“'Solo' tenia tots els elements per ficar-me en un jardí i ho volia així”

Hugo Stuven Casasnovas (Madrid, 1978) visita el país per presentar Solo, coproducció de l’andorrana Imminent, protagonitzada per Alain Hernández i Aída Garrido, que relata la peripècia –real– d’un surfista que ha de lluitar en solitari per sobreviure en patir un accident en un penya-segat de Fuerteventura. Ho farà aquesta tarda a la Massana, en el marc de l’And Market by The Whitebook. És el segon llarg del cineasta, fill del realitzador de televisió Hugo Stuven, nom emblemàtic a la televisió espanyola.

Per què aquesta història?

Em va arribar el 2014, quan va passar. Jo estava a Nova York, rodant Anomalous, i no tenia el cap per a noves històries, però cert temps després em va tornar al cap, ves a saber per què, i vaig quedar amb Álvaro Vizcaíno (el protagonista real dels fets) perquè m’ho expliqués: i vaig veure clarament que hi havia una història de supervivència emocional, de superació.

Miri, coincideix amb la història d’aquests nois de Tailàndia...

Sí, sí, hi ha una pel·lícula, ho veig claríssim.

Ha dit que és una reflexió sobre la soledat.

De fet, el que més m’interessava era la part emocional, més que l’acció, l’aventura física. Un paio que cau per un penya-segat, es trenca el maluc i sobreviu sol 48 hores. Però quan aprofundeixes sobre què li va passar pel cap en aquelles 48 hores, això és el que em va cridar l’atenció. I sí, va sobre la solitud, la pèrdua, la culpa i, finalment, sobre la superació. L’univers posa el protagonista en un lloc on s’ha d’enfrontar amb els seus dimonis, amb les seves pors. Al final, el més complicat que hi ha és demanar disculpes i dir la veritat.

És difícil demanar perdó?

Sí, segur. Si ho fas de cor.

Rodar en un penya-segat, al mar, va ser gaire difícil?

És un repte. Spielberg va dir de Tiburón que rodar al mar és com rodar en un volcà en erupció sobre una muntanya russa. Al cinema el temps és or i la naturalesa controlava el temps. Fins i tot vam tenir una plaga de meduses, que van picar l’Alain i el vam haver de portar a l’hospital. Després havíem de rodar a vuit metres de profunditat. Ho podríem haver fet amb Croma, però no era això. Tenia tots els elements per ficar-me en un jardí.

I per què complicar-se la vida?

Volíem que fos orgànica, real. A banda, l’actor és a l’aigua i passant-ho malament, realment, o al penya-segat, amb cara de pànic. L’espectador veu com el sol s’infiltra al mar i que és real. Amb la resta, igual. Volíem que l’illa de Fuerteventura fos un personatge més.

Hi haurà més col·laboracions amb Imminent, amb Josep Pozo?

Sí. Ja estem preparant Búnker, amb Lluís Homar, amb qui ja havia treballat a Anómalo [el primer film], Ricard Sales i Ginés García Millán. No sé si rodarem a Andorra, de fet estic aquí també amb la intenció de buscar localitzacions. Després hi haurà una tercera, Voces rotas, un thriller de ciència-ficció. Crec que amb el Josep [Pozo] hem creat un bon tàndem.

Algun consell del pare?

El pare, al final, va estar tota la vida fent televisió. Un dia em va confessar que hauria volgut fer cine, però es va enganxar a la tele i no podia haver-ho fet millor. Jo des de petit he estat pels platós de televisió, també vaig treballar per a ell. Ell està supercontent, orgullós. Diu una cosa que no sap quina pressió fica: que té ganes que diguin que ell és el pare d’Hugo Stuven. Però tant de bo jo arribés a fer ni la meitat del que ell ha fet.

I a vostè què li sembla la tele que es fa ara?

No la veig gaire. Veig sèries i pel·lícules. No m’interessa gaire, tret de coses com Días de cine o Redes o el futbol. Si de cas, prefereixo Bob Esponja a molts programes.