“És una gran responsabilitat ser l'únic mossèn nascut a Andorra”

Fa cinc anys, apostat davant l’altar de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, va rebre el sagrament sacerdotal i va convertir-se en el primer capellà fill del Principat des del 1927. Llavors, el mossèn Emili Villegas, amb només 27 anys, va fer història. Ara, i després d’haver estat destinat durant dos anys a Tremp, torna al país que va veure néixer la seva vocació per exercir de vicari a les parròquies d’Escaldes-Engordany i d’Encamp.

Com ha rebut la notícia del nomenament de vicari de les par­ròquies d’Escaldes-Engordany i d’Encamp?

El bisbe d’Urgell i Copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, em va trucar fa una setmana per anunciar-me la seva decisió. Seria el vicari d’aquestes dues par­ròquies per ajudar els dos mossens que hi treballen, i la veritat és que em va semblar molt bé. Significa tornar al país on vaig néixer i on va néixer també la meva vocació després dels anys al seminari de Barcelona, dels quatre anys estudiant la llicenciatura en Sagrada Litúrgia a Roma i dels dos últims a Tremp. És una alegria tornar a casa.

Parla de la seva trajectòria. Com valora aquests anys?

Els anys de seminari els recordo amb molta estima, atès que va ser una etapa de formació que m’ha portat a ser aquí i ser qui soc ara mateix. Després, també estic molt content de la meva trajectòria a Tremp, perquè vaig aprendre què vol dir estar en una parròquia i portar pobles petits.

Per què va decidir dedicar la seva vida a l’Església?

Vaig començar a fer d’escolà als 8 anys amb mossèn Blai Fortuny i mossèn Jaume Soy. Una cosa em va portar a l’altra i en el moment de complir els 18 anys havia de decidir què volia fer amb el meu futur i vaig veure que allò que volia veritablement era ser mossèn.

Aquesta elecció ha suposat haver de renunciar a altres coses?

Sí, evidentment com tot en la vida, quan prens decisions obres la porta a moltes coses i alhora renuncies a d’altres. En el meu camí, el que he escollit, renuncies a tenir una altra feina més remunerada, a casar-te i a tenir família, per exemple.

Tot això li ha generat dubtes en algun moment?

Dubtes n’hi ha sempre, hi són al principi i al final, però al costat tens bones persones que t’ensenyen a passar pàgina i tirar endavant. En el meu cas, ha estat la meva família i els mossens Ramon Sàrries i Blai Fortuny. De fet, recordo que cada vegada que tornava de Roma parlava amb Blai Fortuny.

Parla de Roma, allà va conèixer personalment el Papa Francesc. Com valora el seu papat fins ara?

Crec que el Papa Francesc ha portat a l’Església una autèntica reforma des del punt de vista de repensar i reformar tots aquells àmbits que fins ara havien semblat importants i que en realitat no ho són. És un Papa que diu les coses clares i ens porta a l’essencial del cristianisme. És a dir, seguir les petjades de Crist.

I què considera que pot aportar vostè mateix com a vicari d’Escaldes-Engordany i d’Encamp?

Jo em considero un mossèn obert, proper i que sap allò que diu l’Església. És a dir, quina és la tradició i què diu el magisteri. Tinc la il·lusió de poder aportar el màxim des d’un punt de vista positiu, alegre i amb entusiasme, però sense oblidar allò que realment som, si no hi ha el perill de perdre identitat i la nostra essència.

Potser el gran repte de l’Església és apropar-se als més joves.

Evidentment, i crec que passem per un moment de dificultat en aquest sentit. No sempre és fàcil perquè hi ha molts condicionants que no faciliten aquesta tasca, però crec que no ens hem de desesperançar perquè hi ha aspectes molt positius i joves que miren de cercar Déu. Ens hem d’aturar i estimar allò que ells estimen perquè així s’apropin més.

Què significa per a vostè ser l’únic capellà del país nascut a Andorra?

És una gran responsabilitat ser l’únic mossèn nascut a Andorra. Poder servir el país que estimes sempre és motiu d’alegria.

Pensa que pot fer carrera a Andorra?

Quan em vaig ordenar mossèn vaig prometre obediència i fidelitat al meu bisbe diocesà. Això vol dir que em vaig comprometre a servir el meu bisbat en les seves necessitats. No penso a fer carrera, simplement a servir el millor possible tot allò que m’han encomanat.