“La 'movida' de debò no va ser als vuitanta, va ser als seixanta”

Miguel Micky Morales (Manila, 1950) es va incorporar a Los Brincos en una etapa ja un pèl tardana de la banda. Però encara a temps de participar en alguns dels èxits de la formació, a finals dels seixanta. Ara treballa per mantenir viva aquella música encara que el grup estigui disgregat i dos dels fundadors i membres emblemàtics, Fernando Arbex i el seu germà, Antonio Morales Júnior, hagin desaparegut. Demà protagonitzaran el concert de la festa major laurediana. Per cert, que a Andorra no havien actuat mai.

Arbex va intentar fer reviure la banda, i fins i tot van gravar un nou disc, però la iniciativa es va estroncar.

Sí, Fernando ens va deixar el 2003. És una desgràcia superada, perquè jo tant a ell com al meu germà, Júnior, els sento amb mi quan faig aquest repertori tan meravellós.

Què tocaran?

Bé, una història musical del grup, començant per temes que romanen a la memòria musical de la gent, temes com Con un sorbito de champán, Borracho, Lola. Temes que la gent guarda amb carinyo perquè el llançament al seu dia va ser important, amb aquell programa, Sonría por favor, que els feia sortir cada dia en l’única televisió que hi havia. Va ser un llançament apo- teòsic. A banda, van ser el primer grup a compondre els seus propis temes, en espanyol, quan la resta es limitaven a fer versions en espanyol. D’aquí la comparació: ens van dir els Beatles espanyols.

Què van significar?

Avui estem recollint el reconeixement a la novetat que van suposar, perquè van ser molt originals. Van ser pioners, el que Espanya necessitava: fer temes pop en espanyol. Ells també van cantar en francès, anglès i italià i van ser els primers a tenir repercussió exterior. Va ser una transició dura: sortir de la copla, que era el que es feia majoritàriament, a la música moderna. S’havia d’obrir l’oïda musical del públic a altres tendències. Encara que no anàvem a destruir.

No van ser un grup longeu.

La primera formació va durar dos anys, perquè Juan [Pardo] i Júnior van marxar. Jo vaig entrar amb el disc Contrabando, el 1968, que portava cançons com Lola o El pasaporte, que s’han quedat gravades a la memòria històrica musical. Era el temps dels famosos guateques. Això es recorda amb carinyo, és com donar un cop de peu al calendari i tornar cinquanta anys enrere. Però també veiem diferents generacions en el públic. És una benedicció.

Trenquen la barrera del temps.

Si vols conèixer la història de la música a Espanya, has de conèixer aquests grups. La gent pensa que la movida va ser als vuitanta; no és cert, la movida de debò va començar als seixanta.

Com s’hi va integrar?

Als catorze anys els escoltava assajar a casa i veia que preparaven quelcom de molt nou, amb unes harmonies de veu perfectes. Jo n’era un fan. Vaig estar de guitarra solista de Juan y Júnior i el 1968 necessitaven un guitar­rista just quan promocionaven Contrabando.

Hi ha hagut relació sempre entre tots els fundadors?

Sí, sí, Juan Pardo era un més de la família. Va conèixer la seva dona, Emi de la Cal, a casa nostra. Ara el segueixo en la seva etapa genial de pintor com el vaig seguir abans. Ell a Galícia és com un rei, com Elvis Presley, diria. I sí, tots estem en contacte.

També tenien a prop un mite com Rocío Durcal.

Marieta va obrir les portes no sols d’Amèrica Latina, sinó que va fer gires pels Estats Units. I això ho està aprofitant gent com [David] Bisbal i d’altres. Va ser molt important i es veia des del principi, des que Luis Sanz la va descobrir. Era bona en tot. Tant de bo la meva neboda, Shayla, li segueixi els passos.