“Si cantes en la teva llengua, sembla que estiguis provocant”

Procedents de Gandia, són tot un fenomen en el panorama musical en valencià. Alguns dels seus membres venen de formacions anteriors, com Orxata Sound System. Fan una mescla de rap, tecno, hip-hop, però també sons electrònics. El col·lectiu va néixer l’any 2014 amb un gran èxit de la seva cançó Estiu. Amb dos discs publicats, Tempestes vénen del sud i Raval, ja pensen en un tercer però sense presses. Toni Sánchez, més conegut com a Panxo, és la veu i la cara més visible del grup.

Dissabte actuen a la Seu d’Urgell. Quina rebuda esperen?

La veritat és que hem estat poques vegades per aquesta zona. Però sovint sentim que com més al nord, més alegria té la gent de rebre’ns. Tenim bones sensacions i és bonic.

Estan de ruta. Quants concerts faran aquest estiu?

Estem rulant molt. Hem estat a Galícia, Almeria, Àvila, Lleida... Al llarg de l’estiu farem més d’una trentena de concerts i molt repartits, no sols pel nostre àmbit lingüístic. És una mica cansat ara a l’estiu, però estem molt il·lusionats.

Al febrer vau llançar la cançó ‘Robot’. Teniu previst publicar un tercer disc aviat?

No ens hem posat dates. Al llarg de l’any hem tret dos singles amb el seu videoclip corresponent. D’aquí a un mes en traiem un altre. Jo crec que sí que farem un tercer disc, però no tenim pressa.

Què ens pot avançar d’aquest nou senzill?

És una col·laboració amb una artista valenciana, Jazz Woman, que ens agrada molt i creiem que té molta projecció de futur. I hem fet un videoclip diferent del que hem fet fins ara.

Hi ha poca presència de dones al circuit de festivals.

Sí. Podria citar molts grups de dones al País Valencià, com ara Tesa, Pupil·les, Machete en boca, que estan creixent molt, Eixir, Sense Sal, Júlia, El diluvi. També tenim Roba Estesa a Catalunya. Sí que és cert que hi ha poca presència femenina als cartells dels festivals. Crec que ara s’està intentant canviar la situació i que tots tenim una oportunitat per aprendre d’aquesta crítica que s’està fent.

Les seves lletres són molt reivindicatives. Què creu que és urgent reclamar en el moment actual?

Podria dir moltes coses. Ara, en aquesta eclosió de nacionalisme ultradretà espanyol crec que és important elaborar un discurs que aconsegueixi frenar això. I que el seu discurs intolerant no proliferi i no es normalitzi.

El fet d’escriure i cantar en valencià, ja és una reivindicació en si mateix?

Malauradament, sí. Intentem que sigui una cosa normal, no només cantar-la, sinó parlar en aquesta llengua. Però la història ha sigut com ha sigut i ens trobem en un punt que si estàs cantant en la teva llengua, sembla que estiguis provocant. Això sols passa en algunes ments espa-nyoles que consideren que la seva cultura o el seu projecte està per sobre del nostre.

Però també actuen a llocs com Galícia.

Sí, afortunadament també hi ha molta gent que entén les llengües i les cultures com una manera d’aixecar ponts i d’unir pobles. Nosaltres intentem gaudir d’això.

Les sentències que hi ha hagut darrerament contra rapers com Valtonyc. Això els influeix a l’hora d’escriure?

Mai saps bé si t’estàs censurant. Tot el món diu que no, però jo crec que inconscientment sí. Nosaltres no ens considerem dels grups més explícits, sempre hem intentat buscar fórmules literàries, i això ens salva una mica. Sigui com sigui, tot això que està passant és terrible i ens ha de servir a tots per estar units i intentar crear resistències que parin això.

Pensa que els darrers anys hi ha un millor clima per a la creació cultural a terres valencianes?

Jo crec que, intentant ser objectiu, sí que hi ha hagut canvis. El més important és que tornem a tenir mitjans de comunicació públics valencians. I, amb les coses que encara tenen a millorar, estan donant espai i estan donant veu a grups com el nostre i a una part del País Valencià que els últims anys de la ràdio i televisió valencianes estava completament invisibilitzada. I els canvis a molts ajuntaments també han ajudat a fer créixer el nostre circuit. Però encara queda molta feina per fer i queda molt perquè el País Valencià sigui normal.

És fàcil viure exclusivament de la música?

Nosaltres som onze persones en ruta i no tots podem viure del grup, tot i que al cap de l’any fem al voltant de 60 o 70 concerts. Només dues o tres persones ens podem dedicar exclusivament a la gestió del grup. És difícil viure de la música perquè si volem parar un any de fer concerts perquè volem fer un disc nou, no tenim ingressos. També és una feina molt volàtil, depèn d’un públic que potser es cansa de nosaltres. Qui fa música és perquè és un enamorat d’aquesta vida i és difícil resistir-s’hi.

Què és el que més li agrada de la seva professió?

Ens agrada molt veure la gent cantant les nostres cançons, i quan anem a un festival i sentim que la gent està esperant el nostre. És una feina molt bonica. Nosaltres som un equip i sentim que encara tenim marge per créixer, això és important.