“Crec que s'ha de limitar l'ús de la moto a la muntanya”

Toni Bou (31 anys) continua en ratxa. El pilot resident es va proclamar campió del món de trial per 24a vegada fa dues setmanes, 12 en indoor i 12 a l’aire. Un títol al qual li dona molt valor perquè venia d’una important lesió a l’esquena que el va deixar molt temps aturat i sense poder entrenar.

Com és de diferent el Toni Bou d’ara al de 24 títols mundials abans?

Soc un pilot molt més madur, que he canviat molt a l’hora d’afrontar les carreres. He perdut també aquella explosió que tenia abans, però he anat adquirint noves sensacions que em fan millorar una mica, i el treball del dia a dia és el que em fa més complet. Em quedaria amb el Toni d’ara tot i que amb el cos del que no tenia 24 títols.

Ha pensat mai en com serà tot quan la ratxa acabi?

He tingut molta sort de poder aconseguir el que he aconseguit. M’he pogut preparar el terreny, perquè evidentment és llei de vida i passarà. Què faré quan es perdi? Depèn de les ganes que tingui de continuar i de per què s’ha perdut. Aquest any m’ha ensenyat que les lesions et poden fer molt de mal i també a mirar les coses d’una altra manera.

Quan va tenir la lesió, va pensar que potser podria acabar la ratxa aquest estiu?

Sí, evidentment. L’esquena és molt més complicada que qualsevol altra part del cos perquè el dolor que tenia em va prohibir entrenar. Va ser un mes i mig molt complicat i després quan vaig agafar el ritme d’entrenament, era molt baix i vaig perdre moltes sensacions. M’he demostrat a mi mateix que amb el cap es poden aconseguir moltes coses perquè aquest any físicament no he estat, ni encara estic, al nivell que tocava.

Com s’explica que ha sigut un dels anys que més ha patit, però a la vegada un dels que ha resolt el títol millor, amb set victòries en nou grans premis?

És complicat. L’esport és increïble. Ho pots comparar amb equips que guanyen la Champions sense jugar massa bé, que fan una lliga dolenta, com molts cops el Madrid. Partit a partit ho van traient endavant i ha sigut una mica similar. Un any dur psicològicament, però a la vegada, quan aixecava els problemes m’ajudava a estar més motivat.

Pensa ja en una data per a la retirada i els títols que pot arribar a guanyar?

No m’imaginava que guanyaria el que he guanyat. Així que somio d’intentar ser competitiu i el meu cap només passa per intentar recuperar-me i estar al cent per cent. La lesió m’ha ensenyat que no és tan important gua-nyar, sinó estar bé amb tu mateix per gaudir el dia a dia.

Hi ha la xifra rodona dels 30 títols a l’horitzó. Ho veu possible?

Fa fins i tot por a parlar-ne, però sincerament, pel que m’ha renovat Honda fins al 2021 és per intentar-ho. Ells volen guanyar i seria espectacular. Ho lluitarem, però que el 30 sigui un objectiu és forçar-ho massa, tot i que sí que ronda pel cap.

Se’l veu fent molta vida per Andorra. Què és el que més li agrada fer al país, a banda d’entrenar?

El que més m’agrada són les muntanyes. És el gran profit d’aquí. És un plaer poder anar a fer un passeig amb la meva parella i els gossos, que és el que més m’agrada per desconnectar, i després poder tenir una petita ciutat, que és un poble gran, tan a prop. Visc a Anyós i em sento que estic a la muntanya apartat de tot però amb 10 minuts estic al centre. Arribo de les carreres i noto que puc desconnectar molt i és un gran avantatge.

S’ha creat un bon grup d’esportistes d’elit al país. Sense ells, li agradaria tant Andorra?

Tinc la gran sort que Andorra és un país de trial. Al final he fet molts amics que me’ls he anat trobant per la muntanya. Ells gaudeixen veient-me entrenar i jo gaudeixo quan m’ensenyen llocs. Encara ara, després de quatre anys vivint aquí, trobo indrets increïbles nous. Això és un paradís impossible d’acabar. Tot i això, sí que és cert que vaig molt amb el Purito, l’Àlex Rins i tot tipus de gent... Sempre dic que vas al gimnàs i t’hi trobes professionals i pots entrenar amb ells. És un luxe.

Què li sembla que hi hagi un projecte de llei per limitar l’ús de les motos a la muntanya?

Jo entenc que després del que ha passat a Espanya i com està tot, s’ha de limitar l’ús de la moto a la muntanya. No sé la manera exacta com ha de ser. De vegades fins i tot jo m’he pogut arribar a incomodar quan he estat entrenant a Naturlandia i que de sobte arribin 15 motos d’Enduro. Penses, quin descontrol. Crec que s’ha de fer una llei amb lògica, en què tothom pugui gaudir de la muntanya i cuidar-la. A partir de la llei veurem com és d’estricta. Entre tots, en un país tan petit penso que és més fàcil d’aconseguir.

Si arribés a límits com el d’Espanya (només es pot practicar en zones específiques) es podria arribar a plantejar marxar del país?

Evidentment. Està clar que si la llei no et permet entrenar hauria de marxar. El més gran que tinc aquí a Andorra és la facilitat per entrenar. Però jo confio que al final s’aplicarà una llei lògica i es podrà anar a segons quins llocs i sempre respectant la natura.