“Sud Ràdio i Ràdio Andorra es mereixen un destí digne”

Maria Jesús Lluelles, historiadora, doctora en Geografia, ha fet doblet, amb la coincidència en el temps de dos llibres que, en certa manera, es complementen: Les ràdios andorranes, una qüestió de sobirania, editat pel Govern, i Història econòmica d’Andorra, segles XX-XXI, un manual fet a quatre mans amb Eva Garcia i editat per l’UdA.

El manual de l’UdA fa un recor­regut històric pel segle XX, però potser l’aportació novedosa és la referent al segle XXI, dècada i escaig analitzada ja amb perspectiva històrica, oi?

Sí, la part de l’Eva [Garcia]. Era important veure el segle XXI com el que diuen la història d’ara, perquè s’ha produït un gran canvi, el paradigma ha canviat, i la complexitat del segle XXI necessitava aquesta visió actual.

Quin canvi de paradigma?

Aquest procés d’adaptació a l’entorn, que s’inicia a la dècada dels noranta: l’obertura, els impostos directes, l’aproximació a Europa. Ha estat una activitat legislativa frenètica, com si els deures s’haguessin fet en molt pocs anys.

En la primera part, l’anàlisi del segle XX, aborda episodis com ara l’oposició a la creació de la Seguretat Social, recels que semblen repetir-se avui respecte d’altres propostes, com és el subsidi d’atur.

Sí, els cicles es repeteixen, es pot extrapolar. Hi ha determinades situacions que semblen que es reprodueixen. Amb matisos concrets, el dibuix s’assembla.

Aleshores, sembla que res no s’hagi mogut?

No, s’han mogut moltes coses. L’estructura econòmica des de principis del segle XX canvia totalment i s’inicia un camí que suposa atansar-te cada cop més al teu entorn, assemblar-t’hi més, integrar-te. De sectors resistents al canvi sempre n’hi ha, perquè és, què pot passar, com quedarà. El canvi que s’albira amb l’acord amb la UE és tan gran que fa preguntar-se què passarà amb les diferents llibertats: de circulació de mercaderies i sobretot de persones. Però aquí vaig de prestat, perquè és la part de l’Eva.

La coincidència dels dos llibres permet una lectura conjunta?

Home, el tema de les ràdios ens permet entendre millor el segle XX. Molt millor. Fas una lectura d’un període de mig segle a través de la radiodifusió i ajuda a entendre l’evolució institucional, perquè les emissores actuen de revulsiu i tenen el mèrit de desfermar el procés de reforma.

I d’aquell conflicte no en queda cap lliçó a tenir en compte?

Crec que amb les concessions del segle XX, tant Fhasa com les ràdios, les ràdios acaben com acaben i Fhasa es nacionalitza. Així que allò que es veia als anys trenta com la gran solució econòmica i la gran alternativa va donar més problemes dels que es pensaven. Però hi ha una diferència amb l’actualitat: la concessió és una hipoteca que tu fas sobre els recursos, atorgada pel Consell. L’obertura actual afecta el sector privat, mentre que les concessions eren hipoteques que feia l’administració. Tenen punts en comú però no és ben bé el mateix.

Què s’ha de fer amb les ràdios?

Això són els polítics que hi haurien d’apostar. Però quan veus els edificis, fan goig, sembla que es mereixen un destí digne. És el nostre patrimoni, la memòria física d’un procés molt complex. Què penso jo? Home, jo he visitat Sud Ràdio i em va impactar.

Altres edificis històrics han tingut un destí molt trist.

Sí, com la caserna de bombers. Potser no tenen valor arquitectònic però sí històric. De mica en mica s’esborra la memòria. No hi ha identificació amb el territori: entre el que recordes i el que hi ha ara et dius, “dec estar en dos països diferents”. I fa mal. Total per a què? M’alegro que hagi fracassat, un edifici sobredimensionat The Cloud, que no encaixa amb la topografia.