“Va haver-hi un moment que la dansa contemporània feia por”

A Ramon Oller (Espar­reguera, 1962) l’esperen al Cleveland Ballet per muntar Coppélia. També a Puerto Rico, Mèxic o Nova York. Però entre compromisos internacionals, ha trobat el temps per fer una estada a Andorra i dedicar dos mesos al muntatge Qui a tué Lady Macbeth? que Líquid Dansa estrenarà dijous al Centre de Congressos. Per l’escenari –tot i que el de l’antic equipament– ja havia desfilat, en el marc de la Temporada de Música i Dansa en un parell d’ocasions, i bé que ho recorda. Del país, ara que l’ha viscut, s’emportarà la impressió que “no té res a veure amb la imatge de les farmàcies, la roba i la mantega, ni amb la imatge tan llunyana a nivell cultural”.

Potser sorprèn que algú amb la seva trajectòria accepti treballar amb una companyia petita.

Per a mi hi ha ballarins bons i dolents. Simplement. I Líquid Dansa és una molt bona companyia. Em van donar tota la llibertat del món. Ells són un grup de gent que m’ha donat molta inspiració, he pogut provar, hem tingut molta connexió i per sobre de tot hem creat equip: això és el que m’agrada.

Per què aquest rerefons shakesperià de la proposta?

Jo vinc del món del teatre de text i m’apassiona Shakespeare, aquell teatre on els personatges femenins eren assumits per homes, el tema de la cobdícia del poder... Tot aquest món, però, està al servei de la història d’una escriptora –basada a grans trets en Dorothy Parker– a qui se li colen uns personatges que no són de la seva obra, aquests personatges de Macbeth. Un món absurd i a l’hora poètic i tragicòmic. Hi ha moments de dolor i de solitud, els que jo veig en aquella societat novaiorquesa, on dotze milions de persones conviuen en un espai tan reduït com Manhattan però cadascú amb el seu món tancat.

Hi ha prou públic per a la dansa contemporània?

Va haver-hi un moment en què la dansa contemporània feia por. La meva generació, als anys vuitanta, volia trencar, indagar, estàvem a les fosques, a Espanya: feia poc que moria el nostre dictador. Així que jo mateix, en començar, preferia fer ballet i jazz. A la dansa contemporània jo tampoc no entenia res. Trobo que tot el que és desconegut fa por. És el que li passa al públic. I que hi ha espectacles que s’han anat de les mans: tan simbolistes que no ho entén ni el director. Però tot això ha de passar: s’ha d’evolucionar i ha de passar.

La curiositat no és el tret principal del públic últimament.

Cert. Perquè anem al que està establert i comprovat. Patim una crisi econòmica, de valors, de moltes coses, i anem al que està establert. Per què? Per no entrar en discussió amb un mateix.

Imaginem que la tasca de companyies de base és important.

Molt important. Les de base i les que estan desubicades del centre fan una gran tasca perquè la dansa sigui més accessible a tot­hom. No sols hi ha grans teatres i companyies nacionals. No vull ser pedant, però a aquesta edat si no ho dic seria ximple: jo he treballat amb moltes compa-nyies nacionals i les experiències molt petites són les que més m’han quedat sempre: el treball no irradia tant, no és tan mediàtic, però trobo que és molt més real.

Vostè reinterpreta el ballet des de la dansa contemporània.

M’agraden les relectures. A mi m’agrada la dansa clàssica, però la bona: ara ens estem acostumant a aquestes pseudocompanyies que venen d’un poble de Rússia amb el nom de Ballet de Moscou i fan un flaco favor al ballet perquè són mediocres.

I igual que salta de gènere –va fer musicals, com ‘El hombre de la Mancha’– no li fa por bar­rejar-los en un espectacle.

Jo treballo molts àmbits: la sarsuela, el musical, el cine, i quan faig una obra aprofito tot el que sigui bo per a l’espectacle. No hi tinc cap pudor. El que vull és que comuniqui i que emocioni.