“El bancari és un món de gomina i testosterona, necessita dones”

Ignasi Serrahima es va alçar amb el premi gros de la passada Nit Literària. Amb La mare del temps, una novel·la catàrtica en l’escriptura, va explicar, i que pot funcionar de la mateixa manera per al lector. No és autobiogràfica però reflecteix d’alguna manera els canvis que va imprimir a la seva vida: d’executiu bancari a consultor. “Perquè no he tingut prou personalitat per ser escriptor, que és el que sempre havia volgut”, confessava moments abans de recollir el guardó, que finalment el reconeix en aquesta categoria, amb la que és la segona novel·la, després d’Onesimus (La conspiración), publicada el 2012.

I no és el primer cop que el veiem a la Nit Literària.

Cert. Vaig rebre un accèssit fa tres anys al premi de novel·la curta. I ja tenia aquesta història pràcticament construïda.

Què és ‘La mare del temps’?

És una novel·la que vaig trigar quatre anys a escriure, que va venir en un moment de molts canvis a la meva vida i ha suposat una mena de catarsi per a mi. Tot i que no és gens autobiogràfica, hi ha elements que m’han permès exorcitzar molts dimonis. Fa quatre anys vaig deixar una carrera d’executiu de banca i vaig decidir tallar i canviar. Necessitava qüestionar-me d’on venia i d’aquí ve la novel·la.

Una novel·la de personatges.

Sí, més que la història són els personatges el que importa. El protagonista és un nen que perd la mare de petit i va a parar a casa d’una gent un punt bohemi i ell busca sempre, qüestiona, intenta descobrir qui és i què hi fa en aquest món. Al final la vida l’anem construint per accidents.

Ja: la vida és allò que passa mentre fas plans.

Això mateix. I la novel·la es va desenvolupant a través dels personatges, des dels anys setanta fins ara, a Barcelona i Londres, on he viscut a més de Madrid.

Té un punt de llibre d’autoajuda, sembla?

Sí, a banda del que m’ha ajudat a mi personalment, algú que l’ha llegit m’ha dit que és una novel·la de creixement.

Vostè s’ha enfrontat a moments difícils amb els fills. També bolca l’experiència?

Sí, tinc dos fills que van néixer amb un desordre genètic, es diu displàsia ectodèrmica, i va ser una de les raons per les quals vaig decidir deixar el món corporatiu. També vaig córrer una marató per recaptar diners, jo que no havia corregut ni per agafar l’autobús.

I això el va influir per deixar el sector bancari.

És clar, quin sentit tenia treballar tantes hores per a uns accionistes i no veure els meus nens? A banda, és un món de testosterona, de gomina, necessita una mirada femenina. Jo no m’hi sentia gens a gust.

No sé si imaginem un executiu fent escriptura introspectiva.

És que escric des de sempre. Vaig estudiar Econòmiques, de fet, per manca de personalitat, perquè tenia clar que volia ser escriptor.

I el sector bancari no dona per fer novel·les?

Sí, de fet hi penso, però necessito distància. En tinc una de claríssima ambientada a Madrid a la precrisi explicant com es feien les coses. Jo era protagonista, jo estava a fusions i adquisicions, sé com es fan les coses, el que hi ha pel mig, com es parla amb la premsa sobre el que s’ha fet. Ho vull fer, però necessito temps.

Què ens espera d’aquest sector? Anem al fons del pou?

S’ha après a dissimular. Ara es fan les coses una mica millor. Això és sent cínic. Sí que hi ha més controls que abans, però és cert que és un sector amb molts problemes, que té un futur no gaire brillant: les tecnologies són tan disruptives i immediates que es pot desintermediar un banc. L’única excusa que té per existir és que es necessita una llicència per tenir els teus diners. La resta ho pot fer qualsevol. És un sector amb un futur gris.