“Ser considerat un clàssic, un estàndard, és com portar galons”

Sergio Dalma torna dijous al Prat del Roure escaldenc. El va escalfar al primer tour Via Dalma, al 2011, i té la intenció de tornar-ho a fer. Les entrades, per cert, exhaurides.

Ve amb ganes de recuperar temps perdut?

Recordo que estrenàvem el primer Via Dalma i venim amb el tercer i dos discos més inèdits, així que amb més repertori, i el record d’aquell dia, que va estar força bé. Tenir les entrades exhaurides et crea aquesta obligació que la gent s’ho passi bé. Conec el meu públic, intento donar el que esperen de mi. Hi ha cops que encertes més i d’altres menys. Però agraeixo aquest públic fidel que tinc.

És una trilogia ja tancada?

De fet, temes per fer el tercer Via Dalma n’hi havia molts perquè és un repertori molt ampli i molt popular. Quan vaig fer el primer, al 2010, es tractava de fer un homenatge a una música que sempre m’havia agradat i m’havia marcat tendència. No m’hauria imaginat que la gent s’ho agafaria així i en faríem un tercer. Jo ja era poc inclinat a fer el segon, però el públic és el que mana. En aquest tercer hem barrejat Domenico Modugno amb Ricchi e Poveri o Nicola di Bari, que són gent molt diversa, i li has de donar la teva personalitat.

Per no fer un karaoke, va dir en aquella ocasió.

Ho he fet en un moment de molta maduresa de la meva carrera. Era reaci a fer Volare perquè se n’ha fet tantes versions, però posant-hi el puntet swing ja li dóna un aire nou. Però sempre es tracta que soni a Dalma. Era la meva obsessió i crec que s’ha aconseguit. I el seu repertori és proper a la meva veu, m’hi sento a gust i còmode. Jo li dec molt a Via Dalma, però tampoc no m’agradaria que la meva carrera se centrés en això.

Alguna cançó d’aquestes li hauria agradat que fos seva de principi?

Sí, em passa amb una del Cotugno poc coneguda, d’una pel·lícula, Amori, que tant de bo me l’haguessin escrit per a mi.

Si mai surt a l’escenari i no canta ‘Bailar pegados’ li llençarien tomàquets?

Jo mateix sóc incapaç de no cantar-la. No em pesa perquè n’hem fet un munt de versions. L’última per a una pel·lícula que sortirà l’any vinent, de la qual no puc avançar res. Per tant és com un cuiner: si tens bona matèria prima has de ser molt dolent perquè et surti malament el plat.

Deia “si ara cantés ‘Esta chica es mía’ igual tenia problemes. Som tan hipersensibles?

Penso que tenim una cosa nova, les xarxes, de les quals s’ha de mirar el costat bo i el dolent: hi ha molta gent que s’hi amaga i no deixa de ser un amplificador de coses que no tenen cap sentit. Ens preocupem de coses que no tenen tanta importància en el dia a dia com d’altres que ens haurien de preocupar més.

Vostè sempre ha dit que vol parlar obertament del que sigui. Per exemple, va criticar la versió de l’himne d’Espanya de Marta Sánchez.

És que si no poguéssim dir el que pensem, amb respecte i sense ofendre, malament aniríem. Amb 54 anys cada cop sóc menys diplomàtic i em mossego menys la llengua. I a mi m’encanta que em critiquin, i per això sóc lliure.

Un sabadellenc a Madrid, com viu la situació política?

Cada cop vinc més cap aquí, amb els pares. Els mitjans a vegades ho magnifiquen i desvirtuen el dia a dia, perquè la gent es pensa que la gent està tot el dia barallant-se a Catalunya. Estem en un impasse, esperant que els polítics trobin una solució, tot i que sembla que va per a llarg.

En trenta anys de carrera, es veu ja convertit en un clàssic?

Ser considerat un clàssic, un estàndard, això és portar galons, m’encanta que m’ho diguin, i trenta anys ja és una xifra de pes perquè t’ho diguin. M’agrada. Penso que és totalment positiu. Penso que sempre pots fer les coses millor però jo estic content amb el que faig i continuaré mentre tingui un públic.