“Col·laborem a destrossar vides innocents, i tot pel negoci”

Jordi Savall (Igualada, 1941), un dels pioners en la recuperació de la –potser mal anomenada– música antiga no és de cap manera un estrany als escenaris andorrans. Ara el conviden per protagonitzar demà l’inici dels actes de celebració del 600è aniversari del Consell de la Terra, acompanyat per la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI. A les nou del vespre a l’Auditori Nacional, a Ordino.

‘Andorra en el Renaixement i el Barroc europeu’. Què escoltarem?

Hem preparat un concert especial basat en la creació del Consell de la Terra i la fi de la guerra de successió espanyola. Per tant comencem el 1419 i anem seguint la guerra civil catalana, els comtes de Foix, l’emperador Carles V, les incursions luteranes a Andorra, el naixement del rei Lluís XIII de França, un decurs històric en què per a cada moment hi ha una música que il·lustra el que està passant. Per exemple, quan se signa el Pacte de Gènova sentim el Cant dels ocells quan arriben els vaixells de l’arxiduc, adaptat com a cançó favorable a ell. És un programa que segueix la història amb la música del seu temps.

Algun indici, pinzellada, del que se sentia a Andorra a l’època?

Les fonts històriques són de tradició oral i és molt difícil situar les músiques en una època i lloc molt determinats, el que fem és recollir cançons relacionades amb el moment històric. I músiques que mostren el lligam d’Andorra amb França i Espanya. Però no fem músiques populars, perquè són molt difícils de datar.

De quins autors estem parlant?

Cristóbal de Morales, per exemple, Bartomeu Cárceres; a l’època dels luterans francesos, Claude Goudimel; les músiques de la cort de Lluís XIII, amb una cançó escrita pel mateix rei o Juan Cabanilles.

Algun cop ha dit que no és propi parlar de música antiga sinó de partitures antigues.

Les partitures que tenim són del segle XVI o XVII, però en el moment que toquem una música, s’interpreta, s’ornamenta, es decideix, pren vida, i en aquell moment deixa de ser antiga. És com quan un cantant de pop toca una cançó seva de fa deu o quinze anys i la fa reviure. Per això considero que la música sempre reneix. L’estructura escrita és molt limitada però al concert n’estem improvisant una part, i això dona a la música actualitat. Jo sempre ho comparo amb el teatre de Shakespeare: oi que no diem que és teatre antic?

Creix el públic, els intèrprets, de la –diguem-ho per comoditat– música antiga. Se sent menys sol que al principi?

I tant, i tant. Acabem de tornar d’una gira pels Estats Units, i sempre amb sales plenes, amb un públic entusiasta. Com a París o Berlín. Per sort hi ha un públic que la segueix per tot arreu. Perquè la música històrica proposa programes interessants.

I més intèrprets.

Home, hi ha una quantitat de gent que s’està formant, gent que estudia i també hi ha qualitat. Està assegurada.

Recordi’ns, encara que ja ho hagi explicat molts cops abans, què el va portar cap a aquest repertori.

Jo vaig començar cantant a l’escolania de la meva escola, a Igualada, i després vaig començar amb el violoncel, quan tenia quinze anys. Aleshores vaig començar a tocar música barroca perquè és el que trobava a la botiga de música de Barcelona, i aleshores vaig descobrir que era una música composta per a la viola de gamba, que és com al 1965 vaig trobar aquest instrument i em vaig quedar encisat per tantes músiques belles que no es tocaven mai. Hi havia tres o quatre músics al món que tocaven la viola de gamba i, com dir-ho, no d’una manera de tocar històricament correcta. Eren els pioners. Jo vaig fer durant deu anys un treball per a les biblioteques de París, de Brussel·les, i em va fascinar aquesta idea de donar veu a un instrument i uns músics que havien estat tan injustament oblidats.

I queda molt repertori per recuperar?

Estic fent un projecte sobre les músiques del Nou Món i hi ha arxius importantíssims que no s’han estudiat. També als països de l’Est. El que no crec és que trobem un nou Bach, això no.

Posa de manifest l’herència cultural comuna a la Mediter­rània: quins són els trets comuns?

Totes les músiques que es toquen avui en dia han estat escrites per ajudar la gent a viure. Les músiques sefardites, armènies, cèltiques, dels Balcans, les músiques populars. És el més important del que faig: posar-les al mateix nivell de la clàssica.

Se’ns omple la boca parlant de fusió, però ja aquests sons estaven interconnectats, oi?

La fusió és una cosa moderna i amb què s’ha d’anar amb molt de compte. És molt diferent de l’intercanvi. Per exemple, un restaurant japonès amb gust mexicà? No, oi? En música està bé el diàleg però conservant cada música el seu caràcter. El que hi havia en altres èpoques era intercanvi: en aquest programa veurem músics italians a Espa­nya, flamencs a Roma. L’intercanvi era brutal. L’Europa musical ha existit molt abans que l’Europa política.

I quan veu com estem de separats, com desconfiem els uns dels altres, què en pensa?

Hem perdut el sentit del que dona força a Europa, que sempre ha estat terra d’acollida. És molt greu el que està passant, que no acollim qui fuig de la guerra i la misèria. Hauríem d’unir forces per impedir el que passa al Iemen, a Palestina, a països propers. I en canvi, col·laborem amb potències que estan destrossant la vida dels innocents, i tot pel negoci.