“El contraban té diferent percepció segons des d'on es contempla”

Ja que hi ha un gallec a la lluna, que és el que als noranta cantaven Zapato Veloz, amb molta més raó n’hi ha d’haver a Lleida. Juan Cal (Pontevedra, 1956) s’ha llaurat una trajectòria periodística a la ciutat del Segre, fins a esdevenir director executiu precisament del diari Segre. I com hi va venir a parar? “Coses de ser fill de ferroviari”, explica. Però, gallec en exercici o no, sempre hi ha un pòsit, que a ell li ha aflorat en forma de novel·la, Operación Bucéfalo, sobre el narcotràfic a les ries.

Ja adverteix que no surt al rebuf de ‘Fariña’.

Sí, és un projecte dels anys vuitanta, i abans de Fariña ja hi havia qui escrivia sobre el narco i el contraban, com Manuel Rivas. Cert que Fariña li ha donat una dimensió extraordinària, i el segrest del llibre li ha donat una enorme popularitat. És cert que l’editor va decidir accelerar-ho una mica per aprofitar el fenomen, però ja estava previst.

I què hi explica?

És una novel·la feta per un periodista i, per tant, hi ha una part documental. M’obsessiona la idea que els fets coincideixin amb la realitat. Però la història és absolutament fictícia.

Ho va arribar a viure allà, com a professional?

No. Jo ja soc a Lleida als vuitanta. Ho vaig viure com a ciutadà, com algú que ha vist els efectes traumàtics de la cocaïna sobre la joventut de les Ries Baixes, sobre les famílies. Era un moment en què a aquests joves, quan comencen a treballar de cambrers, una part del sou els el paguen en coca. Té un efecte devastador.

Per explicar com estava d’imbricada la droga a la societat calia una novel·la?

No. Fariña és purament documental. El que jo puc aportar, crec, és un intent d’enfocar-ho d’una forma diferent. El que ens ha d’interessar és donar testimoni de com va ser de ben acceptat socialment el contraban. Estava tan ben vist que hi havia policies que treballaven per a ells. Saltar al tràfic de coca té una connotació social molt potent i a la gent li costa adonar-se’n. L’operació Nécora fa despertar a una realitat que molts no havien vist. Això volia explicar: com s’havia integrat, normalitzat. Només les Mares contra la droga munten una campanya sistemàtica de denúncia.

Parla de contraban. Quins paral·lelismes i divergències hi ha respecte als Pirineus?

Seria agosarat fer anàlisi de la realitat d’aquesta frontera i aquest país. El contraban, els delictes contra la hisenda pública, tenen una percepció diferent depenent del lloc on es contemplen. Un ciutadà pot ser absolutament respectable a Andorra per transportar productes d’un lloc a l’altre, però vist com un delinqüent en passar la frontera. Aquesta paradoxa és molt interessant des del punt de vista d’un escriptor. I paradoxes d’aquestes n’hi ha hagut de molt sonades, com la d’algun conseller, oi? que pot arribar a dissociar la seva condició de representant públic en un lloc i de negociant en un altre. Això es mereix una novel·la.

De Juan Cal?

No. Espero que no. No és una prioritat. Però no la descartem.

Es necessita temps i distància per escriure d’un tema?

Com en el cas de la ficció construïda a partir de la guerra civil. L’escriptor necessita distància no per desapassionar-se però sí per no caure en les trampes de l’actualitat, per tenir una mirada de 360 graus.

Hauríem d’haver començat per on acabarem: per què ‘Bucéfalo’?

És el que més m’agrada explicar perquè tot neix d’aquí. Això devia ser el 1981 i jo tinc la dèria de visitar els ports, m’encanten els vaixells. I a la zona del servei de vigilància duanera del port de Vigo vaig veure una torpedera immensa, comissada als narcos, que es deia Bucéfalo. I m’ho vaig apuntar com un títol magnífic.