“Vaig a Venècia a revolucionar la imatge artística d'Andorra”

Philippe Shangti, flamant representant d’Andorra a la propera Biennal de Venècia, exhibeix tots els colors de la seva creativitat a Caldea. És la primera mostra que protagonitza al país, on fa un parell d’anys que treballa, al taller de la Massana, procedent de Saint-Tropez. Diu que contra el que exterioritza la seva obra, explosió de color i dinamisme, ell necessita la pau i la calma que troba a Andorra.

Entre les peces hi ha un Ferrari convertit en peça d’art.

Té una història. És d’un col·leccionista, un home que amb prou feina pot moure una part del seu cos, que és tota una lliçó de vida: ell fa en un sol dia allò que la resta triguem tota una setmana a fer. Un dia em va dir que em portaria el cotxe perquè el convertís en art. Et voilà!

Això vol dir que es pot fer art amb qualsevol material?

Sens dubte. Amb no res. Perquè l’art no té límits i perquè és l’únic mitjà que ens queda avui en dia per tenir llibertat d’expressió. I és un mitjà que obre els esperits, que fa moure les coses, fa reaccionar en el bon sentit.

També un art crític i irònic com vol ser el seu?

Sempre. L’art em va triar a mi. Quan jo vaig començar en l’art el que volia era denunciar certes coses i es poden veure algunes obres aquí, a Caldea, on denuncio les xacres de la societat, allò que la gent fa de sota mà, hipòcritament. I quan denuncies aquestes coses, poses el dit a la nafra, la gent reacciona en el bon sentit. És important fer-ho. Només que jo trio sublimar el missatge, exposar-lo amb imatges que siguin maques, plenes de color, vives. Perquè la memòria sempre recorda allò que és bell. Serà el que recordarem els últims instants de la nostra vida, només pensarem en la felicitat.

Vostè treballa envoltat d’un equip de quinze persones. On està l’empremta de l’artista?

Per tot arreu. Jo treballo amb un equip perquè sento necessitat de fer coses de gran envergadura. Abans de l’entrevista estava instal·lant al carrer un gran quadre de quatre metres, quatre-cents quilos: no ho puc fer sol. Però el meu equip no pensa les meves idees. Soc jo qui fa l’story-board, soc jo qui fa les fotos, qui pensa la posada en escena. Ells m’ajuden com s’ajuda un cirurgià al quiròfan.

Tenir un equip obliga a vendre, a ser comercial.

Oh, és clar. Cal vendre per pagar l’equip, les inversions, les despeses, els locals. Però jo el vaig crear quan les galeries ja havien començat a vendre les obres. Ara hi ha dues persones que han vingut de França amb mi, però la resta són del país. I m’ajuden a aprendre bé el català! Però hi ha moltes galeries, a Europa, també als Estats Units, que venen les meves obres. També hi ha col·leccionistes aquí, al país, que em compren. Ja hi ha una trentena de peces venudes aquí.

És irònic: critica la societat de consum però s’hi deu.

És cert que si vull expressar-me i em vull donar a conèixer estic pres al sistema.

Com porta el treball de la instal·lació per a la Biennal?

La setmana passada vam anar a Venècia a conèixer els locals in situ per començar a preparar-lo. És un concurs internacional on competim amb tots els països del món i jo en soc conscient, vull donar el millor. Vull que es parli de nosaltres en positiu, hi vaig per revolucionar la imatge d’Andorra en l’àmbit artístic.

Quins són els seus referents artístics?

Sobretot Guy Bourdin en fotografia. Va començar a fer aquelles fotos amb aire desfasat per a Vogue que finalment es van convertir en imatges intemporals. I Picasso, per descomptat, i Da Vinci.

Vostè va començar com a fotògraf, de fet.

De petit sentia molta curiositat pel fet que una capsa pogués captar una imatge com ho fan els ulls. És increïble. Així que el que vaig fer va ser desmuntar una màquina per veure com funcionava. I després muntar-la jo mateix. Després vaig començar a fer fotos. Però no tenia missatge, no fins que vaig arribar a Saint-Tropez i vaig veure com aquella gent, bojos, decadents, es deixaven la salut en festes exagerades. Quan ho vaig exposar va ser un xoc. I algun comissari em va dir: “Ets un artista, no tens dret a deixar de fer-ho.”