Jan Lisiecki
“Evito pensar en l'edat perquè sols serveix per etiquetar la gent”
Va debutar en un escenari amb cinc anys i amb quinze ja formava part del planter d’un dels segells de referència de la clàssica.
Van Lisiecki (Canadà, 1995) inaugura aquesta tarda, a les set a l’Auditori Nacional, el festival Ordino Clàssic, hereu del Narciso Yepes i nova proposta de l’Associació Festivals d’Ordino. El jove pianista, que ha vist enlairar-se la seva carrera de manera fulgurant malgrat la seva joventut, oferirà un recital de piano amb obres de Chopin, Schumann, Ravel i Rakhmàninov, que giren a l’entorn de la idea del nocturn.
Per què aquest concert basat en els ‘Nocturns’? Quina atmosfera pretén crear?
El programa se subtitula Música Nocturna. Voldria mostrar a l’audiència els molts vessants que té aquest gènere de repertori pianístic. Quan la gent pensa en música nocturna sovint la primera idea que li ve al cap és un nocturn o una cançó de bressol. Però la nit és un moment del dia amb infinites possibilitats, aquest univers màgic i desconegut que és àmpliament utilitzat pels compositors.
I per tant?
Per tant, al programa hi he inclòs les peces tradicionals, com els Nocturns de Chopin, el remarcable Gaspard de la Nuit, i els menys coneguts Nachtstücke de Schumann. Fins i tot les obres de Rachmaninoff, tot i que no directament lligades a la nit, evoquen una atmosfera nocturna. L’Elegia i Serenade que tanquen el grup tenen títols relacionats amb la nit; el Preludi, que també es coneix com The Bells of Moscow, té aquest so de campanes cap al final que no podria indicar l’inici o el final de la nit? I com s’hi relaciona l’Scherzo de Chopin? La part central de la composició està basada en una famosa cançó nadalenca polonesa, una cançó de bressol a Jesús (Lulajze Jezunuiu).
Llegim que Chopin és quasi una obsessió. Per què?
Mai no diria que estic obsessionat per un compositor. O per res a la vida, en realitat. M’estimo la música de Chopin, però tant com puc estimar la música dels altres compositors inclosos al programa. I estic desitjant presentar tota aquesta música a l’audiència d’Andorra.
Què significa convertir-se en un artista de Deutsche Gramophon, i a sobre des de tan jove?
Per descomptat que és un gran honor formar part d’un segell amb un llegat com aquest. Sempre he evitat pensar en l’edat, perquè penso que només és una manera de posar a la gent en categories, d’etiquetar-los. Espero trascendir-ho quan estic sobre l’escenari.
Precisament diu que no li agrada ser considerat un nen prodigi. Però als quinze anys la seva reputació ja estava consolidada. Com el fa sentir?
Com deia, l’edat és només un número i pot significar una cosa diferent per a cada individu. Jo estic entusiasmat amb haver aconseguit atreure i interessar audiències arreu del món i em sento privilegiat de compartir les meves interpretacions amb ells.
I quines són les expectatives que té per a la seva carrera?
Tot el que m’ha passat a la vida s’ha desenvolupat de manera natural. Ha estat més això que plantejar-se reptes i assolir-los. Sóc conscient que la vida, incloent-hi el meu vessant de músic, evolucionarà com ho hagi de fer.
Parli’ns una mica d’altres pianistes a qui admiri.
Resulta molt difícil parlar només d’uns quants. Esmentaria Gould, Perahia, Zimmerman, Argerich... M’inspira la percepció, el coneixement i la dedicació que tots els artistes posen damunt de l’escenari, m’estimulen per ser millor, per treballar cada cop més dur.
Sembla que és un gran amant de l’aviació. De no ser pianista potser hauria estat pilot?
La veritat és que no em puc imaginar la meva vida d’una altra manera que tal com és ara mateix perquè m’agrada cada minut que visc. En tot cas tinc moltes aficions, de viatjar a la lectura.