“Vull creure que l'ONCA no mor amb mi, és indispensable al país”

El Centre de Congressos d’Andorra la Vella serà l’escenari, avui, del concert amb què Lluís i Gerard Claret posen el punt final a la celebració del mig segle que fa que són sobre els escenaris. S’havia d’acabar, explica el violinista, amb el concert amb el Trio de Barcelona a Canillo, però arran de l’exposició a la Llacuna que va fer el comú, “molt maca i entranyable”, va sorgir la possibilitat. “I me n’alegro perquè la celebració acaba a Andorra i organitzada pel comú de la capital, al qual tots dos hem estat molt vinculats a través de l’Institut de Música”, puntualitza.

Amb quin programa?

És un programa de duets per a violí i violoncel que fem sovint, l’últim cop al festival de Sant Fruitós, un repertori en què no hi ha gaire obres però les que hi ha són autèntiques obres mestres, com el duet de Ravel i el de Kodály, emocionalment molt potents, tot i que aquesta última no la farem sencera perquè seria massa llarga. També farem Haydn. I una sorpresa.

L’aniversari ha posat els dos germans més sobre l’escenari?

Home, sí. Toquem junts sempre que podem, però des que ell és a Boston hi ha menys ocasions, i aquest revival del Trio de Barcelona ha estat fantàstic: en l’àmbit emocional, artístic, personal. Es tracta d’una experiència absolutament gratificant. Feia 24 anys que no tocàvem amb el pianista Albert Atenelle, i per tant ha estat un viatge en el temps. El primer dia d’assaig, a l’Escola de Música de Barcelona, on aleshores passàvem mitja vida, va ser molt fort. Ens miràvem i alguna llagrimeta va caure. Jo particularment vaig recordar la meva dona, la Mercè.

Quan se celebra una data d’aquesta envergadura i tan rodona, a quines reflexions porta?

Primer tens un ensurt. Veus que has fet moltes coses i te’n sents raonablement satisfet, però la reflexió és com ha canviat la situació, cultural i musical, tant a Andorra com a Catalunya, que no hi havia quasi res, a penes uns quants grups de cambra, ni orquestres. I quina formació tenen els joves avui dia. Omple de satisfacció perquè considero que tant el Lluís com jo hi hem participat. M’agrada pensar que hem fet molt però sobretot que hem sembrat molt.

Vostè es va bolcar molt en la part docent.

Fifty-fifty amb la nostra activitat concertística: són dues satisfaccions diferents. En l’actuació hi ha un repte personal, una part d’introspecció i de transmissió al públic, de comunicació des de l’escenari. Però no deixa de ser un moment. La feina docent és més a llarg termini on intentes treure el millor de cada persona que tens al davant, que confia en tu. I tu reps el feedback. Perquè la docència és una experiència compartida: malament el professor que pensi que ensenyar és només transmetre coneixements.

Algú em deia que el músic que no té una activitat concertística tampoc no pot ensenyar.

Exacte. Bé, hi ha hagut grans professors sense molta activitat instrumental, però sí que penso que el professor ha de transmetre allò que ell viu a l’escenari. A l’Esmuc, que vaig tenir l’honor i el goig de dirigir, la filosofia era buscar professors que fossin professionals en actiu i es donaven les facilitats perquè fessin concerts.

L’Institut de Música (IAEM quan el van fundar, IMD després) vol ser un conservatori amb estudis homologats. Comho veu?

Sempre he dit que l’IM fa funcions d’institut nacional, tot i dependre del comú d’Andorra la Vella. És un dels elements que han canviat la cultura del país. Val la pena que en siguem conscients i es facin tots els esforços perquè es desenvolupi. Ara, sempre que un alumne vulgui accedir al grau superior o professional haurà de fer una prova d’accés. El cas és que els estudis els reconeguin dins d’Andorra.

Recordem com es va posar en marxa l’IAEM.

Això sí que és un viatge en el temps de més de trenta anys. Recordo l’Eduard Rossell que ho va promoure i el curs va començar ja molt avançat l’any, perquè hi havia unes eleccions i després no se sabia què passaria. El primer director va ser un francès, fins que va entrar el Josep Maria Escribano, a qui vam proposar en Lluís i jo, i hi havia una junta, amb gent del comú –Conxita Marsol era la secretària del comú–, el director, nosaltres i el senyor Rebés com a consellers experts. L’IM ha fet aquests anys una tasca encomiable.

Els 50 anys fan un tall per mirar cap al futur?

No. Home, ja tenim una edat, però tinc ganes de fer moltes coses. La meva vinculació amb l’ONCA segueix, també amb l’IM, i d’altres projectes. Sempre els he combinat. El problema potser va venir quan vaig ser director de l’Esmuc, que tenia massa calaixos oberts alhora.

A l’ONCA va començant a cedir les regnes, com al Yepes.

Jo crec que les coses s’han de fer d’una manera el més natural possible. El projecte de l’ONCA és molt personal però la meva satisfacció seria que aquest projecte no morís amb mi, en el sentit que és un projecte de país, que pugui seguir el seu camí. S’ha diversificat i des de la Fundació hem anat creant departaments i trobant persones que se n’han anat responsabilitzant. Vull creure que l’ONCA té el futur assegurat, que la gent pensa que és un element indispensable per a la cultura del país.

Se’n desvincula, però menys.

Sí, no tinc ganes de desvincular-me’n, ni molt menys, i no em poso cap data de caducitat, però sí que hi ha d’haver persones que n’assegurin el futur.