“Andorra no pot renegar de la Biennal: ha costat molt arribar-hi”

Javier Balmaseda (Cuba, 1971) exposa al Terracotta Museu de la Bisbal fins al 3 de febrer.

Recordi’ns què és ‘La ruta migratòria’.

M’interessava parlar del fenomen migratori, de com afecta en el paisatge. No en sentit sols físic, sinó en general, també paisatge polític, social, econòmic. Creen singularitats formals, conceptuals. Forma part d’una sèrie que treballo fa anys, Vies i solucions, amb la carretera com a element plàstic i conceptual.

Per què la carretera?

És un element amb el qual puc jugar. És una via en els diferents sentits del terme: permet anar d’un lloc a l’altre però també una manera de resoldre certs temes.

L’obra està previst que arribi a diferents espais.

Sí, s’ha de moure. Però ja sabem com funcionen aquestes coses: hi ha planificacions, previsions, però tot depèn dels pressupostos, de dates. Per exemple, inicialment havia d’anar a la Fundació Lluís Coromines que obria nou local a Barcelona, però es van retardar en l’obertura.

La realitat i l’art van de la mà: coincideix amb la caravana de migrants per Mèxic.

Bé. És evident que en la intenció de l’obra hi ha el factor social, amb els animals com a metàfora de la condició humana.

Per què crancs?

Simplement reprenc una imatge de la infantesa: quan vivia a Cuba jo veia aquestes fileres de crancs per la carretera que voreja el mar des de la meva ciutat, Cienfuegos. Considero que faig un treball molt personal i és difícil desconnectar-lo de les meves vivències. Penso que des del que és personal, íntim, puc arribar a un tipus d’universalitat.

Vostè diu que no és fan de les coses de gran envergadura perquè sí.

L’escala al meu treball és important però no perquè maximitzi els objectes: tenen l’escala que han de tenir. Treballo amb l’escala real. Ho considero un recurs important per transmetre una idea, un pensament. No s’ha de fer una abstracció: és quelcom que ocupa el teu mateix espai i que reps de manera immediata.

Doncs sembla una tendència molt explotada, per ‘frapar’.

Entenc que quan una cosa s’ha de sobredimensionar és perquè el concepte de l’artista hi és, si no és un recurs innecessari.

Exposa molt per països asiàtics: s’ha d’adaptar a un públic amb altres codis culturals?

Tenen una sensibilitat diferent però avui tot està globalitzat i aquestes diferències desapareixen. Ho veus en allò que els seus artistes fan: art contemporani, que avui és això, globalització. I jo no treballo per a un mercat, jo en tot cas treballo per al futur. O per a mi, i si la gent no ho entén, doncs treballo per al futur. No pintaré quadres rosa perquè als asiàtics els agradi el rosa.

Va participar en la Biennal de Venècia com a artista i com a comissari. Com veu el futur de la participació andorrana?

Realment considero que Andor­ra no podria permetre’s renegar d’aquest projecte. Ha estat difícil d’arribar-hi i ara s’ha de mantenir. Però amb qualitat de representació. Andorra és un país petit i hi ha d’anar amb coses contundents si no vol passar desapercebut.

Existeixen aquestes opcions de qualitat?

Bé. Hi ha 60.000 habitants, però no hi ha 60.000 artistes. Gent n’hi ha, només falta que es posin a treballar. El que cal en l’àmbit artístic, i no per als artistes sinó perquè el sistema condiciona, és que no poden desenvolupar una tasca professional.

Millor triar representant per concurs o ‘a dit’?

Un concurs és més efectiu, si és un concurs professional. Però el més usual és que un comissari tingui un projecte i triï l’artista que s’hi adiu millor.