“Sovint les orquestres boicotegen ser dirigides per dones”

Francesc Prat és el director convidat per posar-se al capdavant de l’orquestra nacional, l’ONCA, i dirigir el concert de Cap d’Any, l’1 de gener a les set de la tarda a l’Auditori Nacional.

Com ha sorgit aquesta primera col·laboració amb l’ONCA? Com l’encara?

Suposo que s’ha plantejat perquè tinc molts amics a l’orquestra, per on havia passat com a músic. Per a mi, és clar, és una alegria. Però també una gran responsabilitat, per fer música de qualitat amb uns amics i amb un instrument, que és l’ONCA.

Llavors, pot comentar com ha vist l’evolució d’aquesta formació que acaba de fer 25 anys.

És una orquestra amb una qualitat molt alta on hi ha gent molt bona. I s’ha procurat que també fos un planter, que està molt bé. També té una trajectòria, és a dir, s’ha construït un nom, cosa que altres formacions en 25 anys no aconsegueixen.

Proposa un programa un xic innovador.

És cert. Aquest dia s’espera un programa típic amb els valsos i polques dels Strauss. Hem buscat que això no hi falti, però no sols ells van fer polques i valsos sinó d’altres compositors, i buscant altres coses, com el Vals trist de Sibelius: normalment el vals s’associa a festivitat i alegria i ell n’escriu un de trist. O les polques, que les imaginem amb tots els vestits de Viena, i Stravinsky en va escriure una per a un circ. Són gent que ha intentat donar la volta als valsos i a les polques.

Hi ha un accent italià.

Sí, a banda afegim el sentit festiu i gust italià, amb Rossini, o la peça de Schubert, que és l’Obertura en estil italià, i les peces de Fauré que són una referència a Bèrgam. Aquesta idea italiana és perquè el segle XIX Viena va viure una absoluta febre de música italiana, especialment per Ros­sini.

Però no faltaran els clàssics?

No. Però no seran sols 25 valsos i polques, que per això ja poso la tele al matí: per copiar millor et quedes amb l’original. Nosaltres com a ONCA hi podem aportar alguna cosa més, encara que hi hagi un repertori que no podem obviar. Però n’hi ha un altre igual de divertit, festiu i interessant. Però podem fer el de sempre sense fer-ho. És clar que hi ha el Vals de l’Emperador i si el públic aplaudeix i s’ho guanya, El Danubi Blau i la Marxa Radetzki.

El concert de Cap d’Any pot ser port d’accés a la clàssica per a molta gent?

Si més no, és un aparador, una oportunitat de la música clàssica d’un dia a l’any fer-se molt present. Però no crec que per aquest concert la gent escolti música clàssica. I per això és interessant, crec, fer programes com el nostre, per fer que la gent senti certes coses.

Més difícil és portar el públic cap a la creació contemporània, en música?

Uf! El tema. Jo crec que hi ha una pregunta prèvia: com és que som la primera generació que no escoltem la música del nostre temps.

I com és?

És un fet històric, més que cultural o artístic. Com és que no consumim l’art del nostre temps. Potser va a l’arrel de la nostra educació. I del paper que la música juga a les nostres vides. Potser la resposta està en la percepció actual de l’art.

Potser perquè aquest espai està ocupat per la música popular, el pop, el rock, el rap?

La música popular ha coexistit sempre amb la clàssica. Sempre hi ha hagut cançons populars. Així que no crec que sigui la causa que no es consumeixi música clàssica contemporània. El que passa és que ens creiem que l’art serveix per passar una bona estona i l’art sobretot és un reflex de la seva societat, i per tant ha de molestar. Jo crec que hi ha molt art que molesta i no ens agrada que l’art ens molesti.

També en la música?

Interessa més que la música sigui bonica o que sigui una música creada en el nostre entorn social, cultural, espiritual. Una música que exposi les preguntes, les contradiccions, de la nostra cultura, la nostra societat. Que és el que feia la música de Monteverdi al seu temps, la de Mozart, la de Beethoven. Avui no volem que l’art ens faci preguntes sinó que ens faci passar una bona estona. No volem que l’art ens molesti.

Potser no estem gaire preparats, o no ens esforcem, per escoltar aquest plantejament en la clàssica i, en canvi, ho rebem de manera més immediata a través de, diguem-ne, el rap?

Has fet servir un verb clau: esforçar-se. Si una cosa pot ser immediata i digerida al moment no cal que m’esforci. I una música que m’exigeix esforç intel·lectual o emocional la ignoro, prefereixo un impacte immediat i ja està, he obtingut el que buscava. Falta entendre que el coneixement és plaer, que pot augmentar la complexitat de l’emoció.

És complicat per a un director jove obrir-se camí?

Per a qualsevol músic jove. Les oportunitats no sovintegen, les places d’accés per desenvolupar-te professionalment són limitades i molt controlades. Fins i tot quan tot anava molt bé sempre ha costat.

Deia Gerard Claret en aquestes pàgines que quan ells començaven no hi havia res.

Cert. Això és una dificultat, però també un avantatge. Van crear un sistema que ara ja està esgotat. Ara n’hem de crear un altre nosaltres. Una altra cosa és que hi hagi el finançament per portar-ho endavant. Que hi creguin. Mira: per Frank Zappa ningú no donava un ral i ha passat a la història. O el senyor de Virgin, al qual se li va ocórrer pagar el Tubular Bells de Mike Oldfield i gràcies a això té una companyia d’avions.

I parlant de nous models: què hi ha de les dones a la direcció, a la composició?

De compositores, encara, Déu n’hi do el que s’ha avançat en les noves generacions. Però el món de la direcció és un escàndol. Costa molt. I sovint perquè les orquestres no ho accepten, fins i tot ho boicotegen. És tremend. En aquest camp sí que confio que hi hagi aviat un canvi de paradigma.

Doncs haurem de proposar aquí que l’ONCA s’hi llenci.

Això. Digues-ho a Gerard Claret.