Antoni Pol

“No hi ha diners per a cultura? Amb una rotonda menys l'any, sí”

La societat andorrana de ciències celebra enguany els trenta-cinc anys d’existència. l’arquitecte, membre des dels orígens de l’entitat, reflexiona sobre la seva funció

“No hi ha diners per a cultura? Amb una rotonda menys l'any, sí”

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Antoni Pol es va incorporar a la Societat Andorrana de Ciències (SAC) pràcticament des de la gènesi i després de ser-ne vocal, tresorer i secretari, va ocupar la presidència del 2002 al 2004 (ho deixaria perquè també va ser escollit degà del Col·legi d’Arquitectes, dos calaixos que difícilment podia mantenir oberts alhora). Però mai no s’ha allunyat de l’entitat, que enguany celebra els 35 anys d’existència.

La SAC la van impulsar des del món de la sanitat.

Sí, hi va haver un grup de metges, amb Josep Vilanova, però també algun enginyer, veterinari o l’Albert Pujal, arquitecte, i alguna filòloga. O sigui que estava obert a totes les disciplines.

El 1983 el teixit associatiu no era gaire dens al país. Volien omplir aquest buit?

Hi havia el Cercle, però feien unes conferències d’uns temes concrets, com ara romànic o arqueologia, però tampoc no publicaven res: quan deu anys després es tornés a parlar d’un tema potser es repetiria. Per això la SAC, que tenia com a primera missió del cicle de conferències –transmetre el coneixement del país, però estar oberts al que passava a fora– que es marqués com a prioritat publicar. Com el que es fa a Prada, on vam participar sempre amb la intenció que els veïns de la vora coneguessin millor Andorra.

El teixit associatiu ha crescut.

Sí, el que passa és que el teixit cultural encara no està estructurat com ho podria estar. Igual que tot l’esportiu també va viure aquesta explosió i després el va acompanyar la legislació, i les entitats socials s’han estructurat, al cultural encara ens falta aquest reconeixement.

Què cal?

Algun Govern que fos sensible. Han fet coses, sens dubte, però no tot el que caldria, des del meu punt de vista. Som un país petit, amb pocs recursos, i intangibles com la cultura són el nostre marc, allà on podem fer molta cosa. Cal suport econòmic i estructures legals en temes com les fundacions i el mecenatge: s’ha fet una llei i hi ha fundacions, però no tantes com hi podria haver amb una altra llei. Fins i tot podríem atreure fundacions de l’exterior. També tenim el català: podríem ser una petita potència editorial per a aquest mercat, perquè tenim uns costos menors. Es tracta d’aprofitar segments que són petits, però de sobres per a la nostre mida.

Ha fet una comparació entre la cultura i l’esport.

En l’àmbit cultural també es podrien articular federacions però la categoria no està recollida legalment. En l’esport, el 95 per cent del pressupost que li confien el gestionen les federacions. I les infraestructures les posa Govern, que paga perquè hi hagi professionals que s’hi dediquin. A les entitats culturals no se’ns confia cap infraestructura: per què no hi podria haver un edifici dedicat a filmoteca nacional que gestionés el Cineclub? O la SAC per als temes científics, convertits en petita acadèmia. Que no hi ha diners per a cultura? Doncs amb una rotonda menys l’any ja n’hi hauria.

Han fet algun pas.

Vam crear una secció acadèmica i el 6 de maig farem un acte en què es nomenaran membres, gent a qui es reconeix un saber en el seu camp a Andorra: perquè si hem d’esperar sempre que ens ho reconeguin de fora... A banda, no, perquè és una estructura d’Estat més i hem de tenir la nostra.

Serà una fita per a la SAC?

Sempre hem tingut aquesta aspiració d’arribar a ser una acadèmia nacional. Això ha de ser en un Estat normal. I l’IEA ha de ser el nostre CSIC, el nostre CNRS. Amb gent que treballa per resoldre problemes de l’Estat, produint coneixement per respondre als problemes que té plantejats el Govern. Alguns creiem que s’haurien d’ocupar de l’obertura econòmica: fa dècades que parlem d’això o de l’acord d’associació i no tenim una intel·ligència andorrana en aquests temes. Hi ha assessors, sí, però se’ls menja el dia a dia, i recórrer a gent com Josep Maria Bricall era una manera de fer fa setanta anys. Em fico on no em demanen? Potser, però la cultura serveix també per a això, avançar-se al present, pensar en el futur. No és sols fer espectacle, tot i que també, és clar.

tracking