“Falta gent capaç de distingir què és fals, així avança l'extrema dreta”

Miguel Izu (Pamplona, 1960), expert en dret administratiu, signa El rey de Andorra, llibre que recupera la història d’opereta de Borís Skossireff i el seu fantasiós i efímer regnat. L’anècdota és, no obstant això, una excusa per abordar una qüestió tan present avui com les postveritats, les fake news, les falsificacions i manipulacions dels fets.

La primera pregunta és d’allò més obvi: què porta un jurista navarrès a interessar-se per Borís I?

De casualitat. Jo fins fa pocs anys no havia sentit a parlar d’aquest senyor i furgant per Internet, buscant ves a saber què, vaig ensopegar amb el llibre d’Antoni Morell i em va cridar l’atenció, era una història curiosa. Vaig veure que tenia material per investigar.

Una trama policíaca.

Ja feia temps que tenia la idea de fer una novel·la al voltant d’algú que investiga una trama històrica que no fos gaire transcendent. Em faltava aquesta història. I la de Borís I encaixava molt bé.

Coneixia prèviament Andorra o Morell?

No, no. La veritat és que tinc un coneixement molt superficial d’Andorra. Ni us he visitat. Pensava venir, però em van tractar molt amablement, tant a l’Arxiu com a la Biblioteca Nacional, i em van enviar tota la informació que necessitava sense moure’m de casa. Però tinc pendent venir. I presentar el llibre.

Què li va cridar l’atenció, en una història un pèl ridícula?

Que així que vaig començar a endinsar-m’hi vaig veure que hi havia una barreja d’història i llegenda, dades molt dubtoses, contradictòries segons la font. És el que em va interessar, com els fets es van anar afegint per anar creant la llegenda de Borís I.

Què li sembla més factible: l’espia alemany que dibuixa Gerhard Lang o el personatge mig fictici de Morell?

A mi m’interessava sobretot com es genera la llegenda. Aclarir els fets és objectiu de la investigació de Lang, jo vull saber d’on ve la llegenda. És el que aporto: analitzar com es va distorsionant la veritat, les notícies. Vaig prestar atenció a la premsa de l’època. Les notícies per si mateixes expliquen com es distorsionen els fets: des del primer mitjà que la publica, després la copia un altre, un altre, la cita un tercer o un quart i al final s’explica una història totalment diferent. I succeeix sovint que el primer periodista explica les coses amb ironia, que després es perd. Així que allò que inicialment no es prenia seriosament acaba sent entès seriosament.

I la història ha prosperat en el temps.

Sí, hi ha aquelles notícies dels anys trenta que rebroten, sobretot als seixanta per interès del mateix Skossireff, que vol que es parli d’ell. I cada cop la realitat es distorsiona més.

Algun exemple de com es va canviar la realitat.

Es van repetint fets que no són certs i sembla que no hi ha el menor interès a contrastar. Per exemple, una dada ben senzilleta: es diu que a aquest home el van escollir rei en una reunió del Consell celebrada un diumenge. I de les dues dates diferents que es donen, cap no havia estat diumenge. De fet ni el Consell es reunia en diumenge.

Això encara avui dia.

És clar, la qüestió és que és traslladable a l’actualitat: què ens estant explicant? No ens estaran fent el mateix amb coses molt més importants?

Finalment, del que parla és de la manipulació, d’aquests revisionismes històrics en voga.

Era un dels grans temes, ni que sigui amb una trama policíaca. Una investigació històrica és com una investigació criminal i igualment s’han de comprovar les dades i decidir a qui creure: es dona per fet que a la història tothom és innocent i no, l’historiador pot defensar els seus interessos, actuar per compte d’algú si vol enganyar-nos.

La manipulació hi ha estat sempre. Sols que ara té un nivell quasi industrial, oi?

Cert. El que hi ha de nou és la velocitat a la qual s’expandeixen les mentides. És clar que Internet és una arma de doble tall: permet que circulin més de pressa, però també fa més fàcil comprovar les coses. Però s’ha de tenir la voluntat de gastar una mica de temps per fer-ho. Perquè la tecnologia ofereix eines per combatre els efectes perversos. El que més em preocupa és que falta gent amb criteri i capaç de distingir el que és veritat o fals. I així guanya Trump i avança l’extrema dreta.