“El programa fa baixar el nombre d'agressions masclistes”

És un dels dos professionals que dirigeixen el programa contra la violència de gènere, i té l’objectiu que cap persona que el finalitzi la torni a exercir després. Treballa amb usuaris d’entre 22 i 73 anys.

Un any després d’iniciar el programa, quin balanç en fa?

Molt positiu perquè de les vies d’accés previstes, tenim 16 persones que el fan de forma voluntària i per primera vegada, també tenim el primer cas derivat des de la Batllia. Tenint en compte que la principal via és la voluntària, veiem molt positiu que 16 usuaris vulguin treballar per a reconduir les problemàtiques relacionades amb la violència que han tingut fins ara, i que puguin trobar una sortida al recurs fàcil d’aconseguir allò que volen per la força.

Quant de temps dura el programa?

No està tancat en un nombre limitat de sessions ni a unes hores concretes però en principi, treballem sobre 14 mòduls amb 27 sessions. Tot i així, si considerem que algun usuari ha de treballar més algun mòdul, per exemple, es poden allargar les sessions.

Com s’aconsegueix que una persona vulgui entrar en un programa com aquest?

Per molts factors, però el més habitual és que vingui a instàncies de la seva parella, que coneix el programa, i consideren que la violència és un eix central de la relació. Per això els aconsellen participar-hi, per continuar amb ella o fins i tot per donar-li una segona oportunitat.

Es pot considerar que fan un treball de mediació?

No, en cap cas, perquè la violència de gènere es basa en el desequilibri de poders i la mediació exigeix equilibri. L’agressor és qui el centralitza però, a vegades, les dones els aconsellen venir perquè saben que en relacions anteriors han estat violents o, fins i tot, perquè després d’anys de patir abusos, sense haver-lo denunciat, és l’últim que li queda. Per això, sempre recomanen que mentre estiguin al programa no estiguin en parella perquè entenem que pot ser un factor de risc.

Tracten tots els tipus de violència que hi ha?

Absolutament. Avui en dia es pot exercir la violència física, psicològica, ambiental o social, i sexual, i les treballem totes. Malgrat que els mitjans sempre pensen en la física o en la psicològica perquè són l’epicentre de les campanyes de prevenció, nosaltres ens impliquem en totes perquè, per desgràcia, quan algú exerceix un tipus de violència, acaben apareixent els altres.

N’hi ha una que predomini per sobre de la resta?

La psicològica, per exemple, apareix en tots els casos perquè tota violència té un component psicològic sobre la víctima. Després, la social també en molts casos, igual que la física, però aquesta no significa donar cops de puny, puntades o fer cremades sinó que també hi ha actituds violentes com ara estirades, agafar dels braços o impedir que surti de casa. En el cas de les sexuals, crec que és fruit de la sexualitat masculinitzada i heteropatriarcal que tenim la majoria d’homes al cap.

Com es pot reconduir una conducta de violència i d’agressió?

Primer fem una entrevista motivacional per enganxar l’usuari. Com que la majoria són voluntaris, és molt important no treballar des del primer minut de manera molt dràstica, per no propiciar el desinterès. Després cal començar amb l’assumpció de responsabilitats, que reconeguin el que han fet, que coneguin els tipus de violència, les relacions de poder existents a les parelles, etc. També donem mecanismes d’autocontrol perquè en moments concrets puguin autoregular-se.

La gent assumeix el seu rol d’agressor amb facilitat?

En les primeres sessions, molts reconeixen que han exercit la violència però la gran majoria la justifica o la minimitza, és a dir, que no es veuen com a agressors sinó com a persones que han exercit la violència.

I passat el temps?

N’hi ha molts que sí. El programa en si no l’hem acabat amb cap usuari encara però ja notem molts avenços i es pot dir que, en general, la freqüència i la intensitat de les agressions han disminuït. Malauradament, en alguns casos costa molt que ho facin i som conscients que en d’altres, caldran molts anys de seguiment.

D’on neix el programa?

És una mesura marcada dins de les obligacions que va contraure Andorra amb la ratificació del conveni sobre l’eliminació de qualsevol forma de discriminació cap a la dona i del conveni amb el Consell d’Europa per a la prevenció i lluita contra la violència de gènere.

Quines edats tenen els usuaris del programa?

El més jove té 22 anys i el més gran, 73, però el grup més nombrós estaria entre els 40 i 55 anys. El problema és que no hi ha un perfil concret del maltractador, i no es treballa i no es pot aplicar el mateix sistema a una persona que té una base cultural molt arrelada, amb una que encara no la té del tot formada.

Es pot valorar l’eficàcia d’aquests programes?

Sempre que s’assisteix a un programa com aquest, la violència i la reincidència disminueixen. Aquí no tenim dades però a Espanya, la taxa de reincidència d’algú que ha fet un curs és del 8%, mentre que si no l’ha fet, puja fins al 20%.

Quin és l’objectiu final que es plantegen?

Aconseguir que cap persona que realitzi el programa torni a usar la violència.