“Xiular em va donar popularitat, però a mi m'agrada cantar”

Suma Curro Savoy (Jaén, 1948) 42 discos i la participació en la banda sonora d’un centenar de pel·lícules i més de 120 anuncis. No obstant la celebritat, allò pel que sempre se’l defineix, és haver xiulat les melodies d’Ennio Morricone a El bueno, el feo y el malo o Por un puñado de dólares. Amb tot aquest bagatge, s’ha sumat a l’equip de la pel·lícula que coproduirà l’Escola de cine Ángel Plana, que acaba d’instal·lar-se al país. Que vol inaugurar nou gènere: l’escudella western, anuncien només mig en broma.

El xiulador més famós i va començar de casualitat.

Va ser en un concurs a la ràdio. Se’m va oblidar el tema i vaig començar a xiular. Em vaig adonar que interessava i em van començar a sortir coses: Ricardo de la Torre, que era director musical de Philips, em va oferir un contracte.

Que no va sortir bé.

És que el meu cosí, que em feia de mànager –en realitat era cambrer a Chicote–, es va oblidar d’avisar-me el dia que havia d’anar a gravar. Jo estava tot tranquil, amb una xicota al cine. I és clar, els de l’estudi es van enfadar molt. Encara em fa molta vergonya quan ho recordo. En el meu lloc van contractar Miguel Ríos. Ja veus, hauria d’haver estat el meu llançament com el rei del rock. Per sort després vaig fitxar per discos Belter.

La seva carrera es va forjar a la ràdio i la televisió.

Vaig començar a sortir els diumenges a Ràdio Barcelona. Jo xiulava, amb un mico sobre l’espatlla. I després vaig debutar a Televisión Española, quan eren al Paseo de la Habana i sols tenien dues càmeres. Vaig passar per tots els programes, per Escala en Hi-Fi, per tots, i em va entrevistar Tico Medina.

I com va arribar a interpretar la música de Morricone?

Em va contractar Eduardo Calderón, el 1962, i em va fer gravar els temes de La muerte tenia un precio. “Això serà una bomba!”, em deia. Després va venir la resta i l’èxit creixia cada dia. La cosa és que la gent m’ha encasellat i a mi ja m’avorreix: sempre que faig un concert em demanen que xiuli aquells temes. Em van donar la popularitat, però a mi el que m’agrada és cantar.

Però segueix xiulant.

Hi ha gent que ve pensant que s’avorrirà de veure un senyor dues hores xiulant i surten encantats. Fa no gaire vam fer un concert amb la Simfònica de Pescara. Van sortir encantats. A veure si vaig a Andorra.

El més difícil que ha xiulat?

Va ser a A Talent for Loving, que la interpretava Richard Widmark. Havia de xiular dos temes de Haendel i les vaig passar morades. No estava habituat a la clàssica. Després ja sí.

També improvisa.

Puc improvisar qualsevol melodia fent un contrapunt. De seguida se’m queden els acords. He xiulat de tot: fa pocs dies La violetera, perquè havíem quedat amb una amiga de Sara Montiel. També he xiulat per a Diana Navarro, per a Perales, Poveda...

Amb Paco de Lucía.

Això va ser una nit en un hotel. Després de l’actuació baixes una estona i et trobes allà amb el millor guitarrista, i també hi havia gent de Ketama, i un membre de The Platters.

Té història amb Julio Iglesias.

Home! I involucra Andorra. Aleshores la meva dona i jo érem els empresaris que el portàvem en una gira que també passava per Andorra. Aleshores ell començava i va anar tan poca gent al concert, igual que després al que va fer a Sant Sebastià, que ell es va oferir a tornar-nos els diners del contracte. Un detall que no oblidarem. Va ser un senyor.

No tothom pot explicar que es va cartejar amb Elvis Presley.

Va ser a través de Tico Medina, que aleshores treballava al diari Pueblo: va rebre una carta del mànager d’Elvis que em convidava a anar-hi; però el cert és que mai no hi vaig anar. M’ho vaig perdre. Com un cop em vaig perdre un contracte fabulós a Argentina. Per amor: festejava amb una noia.

Abans deia que es planteja actuar a Andorra?

Hi vaig anar un parell de cops. Però ja fa quaranta o cinquanta anys. Em faria molt de plaer tornar-hi. Amb orquestra. Tenen aquí orquestra simfònica, o de cambra? Actuaria a la primera part amb temes de western i a la segona, de jazz i música meva. Tinc uns músics fantàstics, com Ignacio Sáiz, de Los Pekenikes. L’últim concert, a Luz de Gas, va ser meravellós. A Andorra quedarien encantats.