“Prefereixo públic que em segueix al teatre que el massiu televisiu”

Malgrat una llarga carrera teatral, Sílvia Marsó (Barcelona, 1963) encara debutarà en un escenari andorrà dijous vinent. Amb 24 horas en la vida de una mujer, musical de petit format basat en una novel·la del vienès Stefan Zweig, una obra que “li va sortir feminista malgrat no haver-ho volgut”, diu l’actriu i, en aquest cas, també productora. Però els compromisos professionals ja l’havien portat al país, recorda: a Caldea va gravar el primer capítol de la sèrie Dones d’aigua, de TV3, en què compartia protagonisme amb Carme Elías i Carme Sansa.

Comencem per ‘24 horas en la vida de una mujer’: la va veure a París i va decidir produir-la.

Sí. L’Stefan Zweig és un dels autors que més m’agraden i vaig sentir molta curiositat sobre aquesta versió musical, que no imaginava com es podia fer. Em vaig enamorar de la música que va compondre el rus Sergei Dreznin i em va encantar com havien tractat els personatges. Es manté la profunditat de l’obra i, com que la novel·la és molt trepidant, és la música el que sosté tota la part emocional: descriu el que passa als personatges per dins. Música que sona a Wagner, Debussy, Sondheim o Kurt Weil.

És molt agosarat posar-se avui a produir?

És molt cansat. Sí, també un atreviment perquè estàvem en plena crisi i suposava afrontar un espectacle diferent. Al final hem fet més de 140 representacions, hem estat dues temporades a Madrid. Ens acaben de nominar al premi Valle Inclán de teatre, encara que no guanyaré perquè hi ha gent increïble, com Flotats o Mario Gas. I ens van donar el premi Broadway World Spain com a millor musical de petit format i jo vaig estar nominada als premis de teatre musical, així que no ens podem queixar, sent com és un espectacle diferent.

Potser el públic vol veure coses diferents.

Jo crec que el públic està desitjant veure coses diferents. I se li ha de fer cas.

I el musical en concret està en un moment molt dolç, oi?

Sí. Perquè aplega diferents disciplines artístiques en un mateix espectacle: en aquesta obra hi ha música en directe, literatura d’un gran autor com és Zweig, la dansa, el cant. Per això m’agrada tant a mi també.

Tornant al tema de posar-se a produir, també és la manera de fer-se amb els papers volguts?

No en el meu cas, perquè a mi, les millors ofertes, per a personatges més importants, les he rebut d’altres productors. Jo, quan produeixo, la meva finalitat és fer coses diferents. Els bons personatges, com Yerma, me’ls va oferir Miguel Narros; la Nora de La casa de les nines, l’Amelia Ochandiano. Jo produeixo per poder fer coses que no ha fet ningú i que no s’atreveixen a fer. Sí coincideix que aquesta obra també té un gran paper femení.

Les actrius sovint es queixen que a certa edat no els ofereixen ja papers.

Jo pertanyo a Cima, associació de dones cineastes i de l’audiovisual, creada per incentivar la participació de la dona al sector –no sols les actrius–, perquè a les escoles hi ha paritat però a la indústria es dona feina i càrrecs als homes. Per què?

Si només fos al cine...

Sí, home, és clar!

També deu voler desplegar el vessant de cantar i ballar.

És clar, perquè no he tingut moltes oportunitats, des que vaig fer T’estimo, ets perfecte... ja et canviaré, que va ser premi Max com a millor musical, i de fet el vaig fer a Madrid, l’elenc a Catalunya va ser diferent.

Potser diré una bajanada, però ara les actrius són més pluridisciplinàries i abans se centraven més en un vessant.

Cap bajanada. Jo això ho vaig veure en arribar a Madrid. Jo sortia de l’Institut del Teatre amb formació en pantomima, en dansa, cant, acrobàcia i vaig veure que allà els actors no tenien costum de preparar-se en altres disciplines.

A l’’1, 2, 3... responda otra vez’ sí que va poder cantar i ballar. Què li va donar el programa?

Que tot Espanya em conegués. I estar al costat d’un gran professional, com era el Chicho Ibáñez Serrador i fer per primer cop a Televisió Espanyola uns musicals que no s’havien vist mai al país, dels grans de Broadway. Per això ell va triar gent molt jove que sabés cantar i ballar.

Era un home exigent, expliquen.

Sí, era l’única manera de tirar endavant un programa que s’enregistrava quasi en directe.

S’ha seguit fent televisió amb aquells paràmetres?

És que no voldria parlar més de l’1, 2, 3. És que he fet moltes coses a la meva carrera per centrar-m’hi tant, amb sinceritat. No t’importa, oi? Pregunta’m altres coses.

Cap problema. Doncs, justament com el seu currículum és tan llarg, li trasllado el ‘marró’ de destacar-ne algun moment.

Hi ha hagut moments importants, com quan [Adolf] Marsillach em va triar per fer La gran sultana de Cervantes, el 1992, que era un espectacle inèdit de l’autor. O haver treballat amb Juanma Bajo Ulloa: era un geni i La madre muerta s’ha convertit en pel·lícula de culte, referent. O sèries com Canguros, Ana y los siete, o Velvet últimament.

La televisió dona popularitat però amaga altres vessants?

Arriba més però no vol dir que sigui millor més popularitat: prefereixo un públic que em segueix al teatre que el massiu televisiu que sols ha de prémer un botó. La popularitat i l’escalf són agraïts, però la trajectòria real és als escenaris i al cine.

Canviant de registre: és una de les sòcies més antigues de Greenpeace a Espanya. El món actual és un malson per algú amb consciència ecològica?

En 25 anys ho ha estat, sobre tot perquè avisàvem amb el canvi climàtic però fins ara se’n reien, a les institucions, sols és ara que s’ho comencen a prendre seriosament.