“Voldria ser tenor sols per un dia i cantar amb Domingo i Carreras”

Bryn Terfel (Gales, 1965), baix baríton amb extensa trajectòria reconeguda, entre altres coses, amb el títol de sir i envergadura de jugador de rugby, recala dimarts a la Temporada de Música i Dansa.

Fill de pagès, no semblava predestinat a la música.

Vaig començar a cantar molt aviat. Crec que la joia de cantar em va venir pels avis i al llarg dels anys es va desenvolupar amb un extens repertori de cançons, i quan vaig anar a Londres a estudiar, l’òpera se’m va fer un camí més evident. Un viatge.

És per aquest rerefons que introdueix la música popular al seu repertori?

Exactament. Vaig cantar amb un cor masculí a Gales i com a solista, i m’agrada aquest repertori. I amb ell he gravat discos amb Deutsche Grammophon, amb temes de Hammerstein. Fins i tot he cantat Sweeney Todd, amb Emma Thompson, o The Fiddler on the Roof. Són les dues cares de la moneda: canto òpera, lieder, Wagner, Verdi, Strauss, Schubert... Però també t’has de divertir. He cantat amb Tom Jones, amb Shirley Bassey... Has de disposar de molts colors a la teva paleta.

Els cantants de Wagner solen estar molt especialitzats. No sé si els wagnerians irredempts li perdonen la ‘infidelitat’.

Ah, això és un altre tema! Quan estudiava a Londres, el meu mestre cantava Wagner o Mussorgski o Verdi, però també un repertori lleuger. És una cosa que vaig aprendre d’altres cantants: a gaudir de diferents tipus de música. No em considero sols un cantant operístic, també he gravat amb Roger Waters, de Pink Floyd. No seria l’artista que soc avui sinó hagués experimentat.

També és per a vostè una manera de divertir-se?

Sí, és clar, has de demostrar a la gent que t’estàs divertint. Treballes molt dur, des dels 16 anys, i és com va dir Jack Nicklaus, el jugador de golf: no és tan divertit quan practiques des de les sis del matí. Jo també passo hores a la sala de música per assolir la millor tècnica que puc.

Ja ha decidit el repertori a Andorra?

Sí. Algunes coses de Hammerstein i temes de musicals, cançons angleses, celtes i irlandeses, i per descomptat, Schubert i àries de Gounod, d’Arrigo Boito, del Don Quichotte de Jacques Ibert...

Ens farà un regal? Cantarà ‘If I were a rich man’?

Per descomptat. Si el públic la vol, jo la canto.

Per què li agrada tant?

És icònica, tothom la coneix. Quan era un adolescent solia veure The Fiddler on the Roof a la televisió. Una pel·lícula tan emotiva. Però mai no vaig pensar que acabaria cantant-la en el futur, que és realment fantàstic.

Una d’aquelles preguntes molt típiques en una entrevista: amb una carrera tan llarga, tants papers, pot triar-ne un, o potser un moment especial o un director?

Vaig actuar amb Andrea Bocelli a Central Park, a Nova York. Molt especial, amb ell i davant 120.000 persones: em va fer sentir com una estrella del rock. També haver interpretat el Rèquiem de Brahms amb Claudio Abbado, amb la Filharmònica de Viena, en un concert emès per a milions de persones. La pressió, els nervis, van ser tan intensos... inoblidables.

Caram!

I el 1999, vaig cantar a la cerimònia d’obertura de la copa del món de rugby, amb Shirley Bassey. Això va ser totalment diferent, cantant a casa teva, davant de la teva gent. Això també va ser magnífic: cantar en esdeveniments esportius, amb aquella quantitat de gent, imagina-t’ho.

Potser aquí va lamentar no haver-se dedicat al rugby.

Nooo. Sempre vaig saber que la meva carrera en el rugby era de curta volada. Em falta la força, la determinació, per ser un bon jugador de rugby. Ara jugo al golf. I esquio. Per cert, estarà bé per esquiar a Andorra.

Ho tindrà fantàstic. Hi ha alguna cosa que hauria volgut cantar i no ha pogut, encara?

Crec que he fet tot allò que volia. Ara faré aquelles coses que volia fer de jove i per als propers anys faré un canvi i potser faré Don Pasquale, Italian Girl in Algiers, coses així: Tosca, L’Elissir d’Amore. No més òperes de Wagner a l’escenari. Tinc 53 anys i vull que passi alguna cosa nova a la meva carrera.

El baríton voldria ser tenor?

Bé. Si pugués canviar la veu, només per un dia, sí que voldria ser un tenor, però només per un dia. Aleshores potser podria haver cantat amb José Carreras, Plácido Domingo i Luciano Pavarotti. Hauríem estat no Els Tres Tenors sinó Els Quatre Tenors. Per un dia.

Organitza un festival a Gales.

Ho vaig fer durant nou anys. Volia portar a Gales artistes amb els que havia actuat a l’escenari: René Fleming, Andrea Boccelli, José Carreras. Gent fantàstica. La gent ho apreciava. Però després de nou anys es van deixar de vendre localitats igual de bé i no volia que, financerament, fos una càrrega per a ningú.

És difícil portar gent, especialment jove, a l’òpera, a la música clàssica?

No ho crec, no. Hi ha gent de moltes edats que va a l’òpera. Però és cert que hi ha d’haver preus populars perquè anar a segons quins recintes és car.

Permeti’m que li digui que no es correspon amb l’estereotip del divo capriciós i distant.

És un estereotip. Hi ha una generació de cantants molt professional, superestrelles que són fantàstics éssers humans, com Cecilia Bartoli o René Fleming. Gent dedicada, que treballa dur. Gent amb talent i gran capacitat per comunicar amb el públic.