“Sant Jordi té un punt surrealista, és com la final de la Champions”

Se li pot dir fer metaliteratura o se li pot dir directament ser un catxondo, el cas és que Màrius Serra (Barcelona, 1963) ens proposa una novel·la on es fot d’una institució tan sacrosanta com Sant Jordi. La novel·la de Sant Jordi apunta intencions, ja des del títol. Relat detectivesc, amb més sarcasme que sang i fetge. A Andorra la presentarà dijous a la tarda, a La Fada Ignorant.

Això és una ‘boutade’ o és perquè al senyor dels enigmes ja li tocava fer novel·la de misteri?

És un intent totalment humil d’entrar per primer cop en el gènere negre. El que passa és que diria que és satiricocriminal perquè té una part important de sàtira sobre la diada. Però hi ha morts i hi ha una investigació.

Sona a Andrea Camilleri.

Bé, és un dels molts autors de novel·la negra, amb la sèrie de Montalbano, que m’agraden com a lector. La voluntat és més satírica que els seus casos. Però segur que ha influït, com altres, com Vázquez Montalban o com Pierre Lemaître, que m’agraden. És una modesta aproximació al gènere negre amb un punt singular: el joc com a eix vertebrador. Amb el personatge d’Oriol Comas i Comas, amb qui som amics de fa molts anys.

Per als profans: qui és l’Oriol Comas i per què li ha inspirat un detectiu de novel·la?

Ell és un creador de jocs i expert en la matèria: també és comissari de diversos festivals, el més important dels quals Dau, que es fa a Barcelona des de fa sis anys. Amb ell havíem fet en autoria jocs de taula especialitzats en jocs lingüístics, que és la meva especialitat: el Joc de l’Enigmàrius o Verbàlia. Volíem anar un pas més enllà i li vaig fer aquesta proposta de coautoria d’aquestes novel·les, perquè serà una sèrie. Jo escric però discutim tot el que té a veure amb el seu personatge.

El joc com a fil conductor.

És una reivindicació que ell fa des de fa molts anys, del joc com a fenomen cultural. Hi ha països, com ara Alemanya o França, on la gent sap qui són els autors dels jocs als quals juga, però en la nostra tradició això és molt nou. La gent ho té com a sèrie B o juga coses com el Monopoly. No se li atorga valor de creació cultural. Així doncs, que un expert en jocs resolgués la trama donava molt de joc.

Parla de l’‘Enigmàriu: molta gent li deu guardar rancor al senyor Màrius Serra perquè li fa trencar-se les banyes tot el dia des de bon matí.

Sí, sí. La frontera entre l’amor i l’odi és molt prima, perquè el dia que el resols la satisfacció és gran. Però sí, entenc que hi ha aquest element de rancor.

Què pensa de Sant Jordi?

És una realitat tan brutal que ningú seria capaç d’inventar-se-la avui. Jo l’he vist créixer. Vaig començar a publicar fa trenta anys, amb 24, i he participat en quasi tots. N’he vist el creixement monstruós, la industrialització. Evidentment el satiritzo però me l’estimo perquè per un dia, sarcàsticament també, tot-hom es torna boig per comprar un llibre, fins i tot gent que durant la resta de l’any no trepitja una llibreria ni per mal de morir.

Però ha d’existir.

És millor que existeixi, per descomptat. Però és un caos: jo he acabat signant llibres d’altres autors. “Mira, Sergi Pàmies!”, em diuen. O un cop va venir una senyora que preguntava quan arribaria el senyor Gaudí. Vaig pensar: “Ostres, encara no s’ha assabentat que va morir atropellat per un tramvia!” Té un punt de surrealisme que el fa com la final de la Champions.

Algun cop li ha fet venir ganes de matar algú?

I tant! I aquesta és la llavor de la novel·la. Són anys d’anar sortint. He signat al costat de pornostars, de youtubers o del president de la comunitat de Cantàbria. Perquè és un lloc on molta gent va a la recerca del que abans era l’autògraf i ara és la selfie. De fet, alguns venen, es fan la foto i no compren el llibre.

Molt pesat.

Allà t’exposen en una taula i els autors ens mirem de reüll, pensant: “Per què aquell té la cua tan llarga i jo no?” I això genera una pulsió homicida.

No pregunto, afirmo: hi ha escriptors de Sant Jordi. Què en pensa?

És un fenomen que hem de saber gestionar. De fet ja és així i els agrupen per ramaderies. Perquè jo havia viscut moments de gran tensió entre autors de la vella escola, com el Baltasar Porcel, a qui tocava signar al costat del Fan de la jungla o quelcom així: acabaven a bufetades, amb gent que se n’anava. Però el que hi ha són llibres de Sant Jordi, perquè hi ha editors que, lícitament, encarreguen aquests títols a personatges amb projecció social a qui acosten la pastanaga, acaronen la vanitat, un ego inflat des de fora.

Em dirà que sí, però de debò: tothom té dret a publicar? Ho hem de suportar?

És clar, sí. Tens raó. Però transformaria la pregunta, ampliaria el focus: tothom ha de voler triomfar? Estem a l’era dels likes, de la sobreexposició, i el llibre conserva un atractiu què diré jo, vintage, de prestigi. És com fer un Instagram del Renaixement.

Escriptors i ego.

Per això a la novel·la els escriptors de best-seller els maten a través d’un joc que es diu L’ego, que els infla, els infla moltíssim. Una cosa una mica gore. I he de dir que jo no en surto gaire ben parat, que també com a personatge em maten aviat.

Un punt de venjança.

Sí, sí, home, el que ens mou a tots és l’amor i el revers. Hi ha un retrat immisericorde i amb voluntat que sigui divertit però que mostri el davant i el darrere del sector editorial: també els periodistes culturals, els editors, la crítica, els poetes alternatius, l’agent literari. Un món que conec i soc massa bona persona i tot.

Un llibre sense pàgina 155.

És una forma de protesta de l’editorial [Amsterdam] i meva, jo diria que filatèlica, minimalista.

No tan minimalista: vostè ha deixat Grup 62 després que ells traslladessin la seu fora de Catalunya.

Sí, hi ha influït. No és que jo volgués marxar del Grup Planeta específicament per això però volia un canvi de registre. És evident, però, que hi va influir i em sento més a gust en una editorial on es pot esborrar el 155 de la pàgina.