“El teatre fa una lectura del món reticent a la taquicàrdia actual”

La Comédie Française desembarca de nou a Andorra, en aquesta ocasió amb Bajazet, de Racine, una obra ambientada al Bizanci del segle XVII. Amb sultans, favorites i jocs d’amor i poder embolicant la trama. Dimarts a les nou del vespre al Claror lauredià, en el marc de la 54ena edició de la Temporada de Teatre. Éric Ruf (Belfort, 1969) és el director del muntatge i, a banda, actual administrador general de la veterana companyia.

Parli’ns de ‘Bajazet’. Es diu dels textos clàssics que són universals: en què aquesta tragèdia de Racine ens parla de l’actualitat?

L’argument històric no és més que un pretext. Racine emprava aquest procediment que li permetia explicar millor allò que observava. No hi ha un cor clàssic que es pugui contraposar a un cor modern, sinó que estem igualment fascinats pels jocs de l’amor i el poder, la influència que un té sobre l’altre. N’hi ha prou amb tenir present l’atenció constant que prestem a les dones dels dirigents, com si elles donessin les claus de l’acció política, per adonar-nos que els temes que aborda Racine són absolutament vius. Pensar que l’amor és el contrari de la raó i que per tant és capaç de presidir els destins d’un imperi encara és cert.

Hi ha cap perill que un dia els clàssics arribin a no interpretar-se? És a dir, que mai el públic se senti massa allunyat, que no s’hi interessi?

Els clàssics no són clàssics perquè entrin al programa lectiu dels centres educatius sinó perquè diuen veritats, perquè fan retrats que ens parlen sempre de nosaltres mateixos. La missió del teatre, i principalment de la Comédie Française, és fer evolucionar la forma de representar-los de tal manera que el fons continuï sent accessible.

La Comédie ha començat a fer sortir les funcions dels escenaris habituals. Què pretenen amb aquestes accions? Pensen que funciona?

En realitat la companyia sempre ha tingut una tradició itinerant i ofereix cada any al voltant d’una quarta part de la programació per les diferents regions de França o a l’estranger. Em sembla absolutament fonamental anar a trobar-nos amb el públic fora de París, és una de les nostres missions, i una amb què jo em sento particularment compromès.

Parli’ns del present de la Comédie Française: dels seus reptes, de la necessitat d’adaptar-se als nous ritmes de consum cultural. O potser no afecten el teatre?

No sé bé quins són els nous ritmes de consum cultural, però el teatre és, per essència, etern i dona una lectura del món reticent a la taquicàrdia contemporània. Les sales s’omplen, per tant, d’un públic amb apetit de continguts. El principal repte és fer comprendre que aquesta casa tan antiga no deu la seva longevitat més que al fet d’haver anat sempre amb els temps.

Per què un actor, un director i escenògraf, com vostè, assumeix un càrrec administratiu?

Perquè tant aquesta com tota la resta de les activitats que desenvolupo usen el mateix muscle i procedeixen de la mateixa lògica. Es tracta sempre de fer teatre, de produir coses amb sentit, només canvien els útils i la temporalitat.