“Crec que moltes malalties es generen a partir d'un conflicte”

Albert Salvadó se’n va, al maig, a la fira del llibre de Buenos Aires. Convidat pel ministeri de Cultura, amb Teresa Colom, per participar-hi, en una acció organitzada a través de la Fundació Ramon Llull. Aprofitarà per promocionar la versió en castellà del títol més recent, Vols viure?, on reflexiona sobre la greu malaltia que va vèncer.

O sigui que se’n va a fer les Amèriques.

Que hagin pensat en mi és un gran honor. Tot i que ja estic present al mercat hispanoamericà, però ara se m’ofereix l’oportunitat de ser-hi físicament. Això t’obre portes.

Ja ven llibres per allà?

Jo rebo sovint missatges de Mèxic, de Perú, Argentina i Uruguai, en què m’expliquen coses de les meves obres. És un mercat increïble, que creix dia a dia.

‘Vols viure?’ és un llibre d’autoajuda?

No. Un llibre d’autoajuda et marca pautes i et diu “has de fer això”. Jo explico el que he fet i el que he reflexionat, però si a algú li serveix, fantàstic. És un llibre d’exposició d’un cas concret que a algú li pot servir, imagino, perquè estic rebent missatges de gent que em diu: “Gràcies per haver-lo escrit.”

Algun el va colpir?

Sí, un home que em va dir que s’hi ha vist reflectit “perquè sóc també dels rebels”, dels que no accepten les explicacions oficials sense posar-les en tela de judici.

En una frase del llibre sembla un pèl desagraït. Diu: “Un cop els metges autoanomenats científics m’han salvat la vida surto cames ajudeu-me, no sigui que em matin.”

Em refereixo al servei d’urgències, on m’arreglen la situació però després em volen salvar la vida, se senten obligats a salvar-me la vida, suposo que per formació.

Què vol dir?

Ho explicaré amb el cas del meu sogre, ingressat a l’hospital i a qui van reanimar diverses vegades. Al final va dir “se m’està fent tan llarg...” És que arriba un moment que un mateix desitja que arribi el final.

Això de posar en tela de judici la medicina sembla perillós. Pots anar a parar a mal lloc.

Precisament perquè hi ha qui considera que les persones no som intel·ligents es tracta la gent com se la tracta. Però la gent és intel·ligent. Així que no tinc cap por que porti a una situació perillosa.

En això de les teràpies alternatives hi ha molt aprofitat.

Jo en aquest llibre no dic el que ningú ha de pensar, sentir o fer. Cadascú és un univers i cadascú viu la seva vida. El que reclamo és la meva llibertat. Absoluta, total. El meu cos és meu i jo prenc les decisions que m’afecten. Compte, perquè es pot aplicar a la salut, la religió, la política, l’economia, la societat.

Parlar de la malaltia així té un pèl d’exhibicionisme?

Sí, era un tema tabú. Però diria que ha estat un exercici terrible de sinceritat. I hi ha hagut parts que m’ha costat moltíssim.

Per què va escriure el llibre?

Sentia la necessitat de fer-ho. Vaig tirar marxa enrere, per examinar records, alguns durs, de com es crea el caràcter, conforma la persona. Fins que no tens la capacitat de descobrir qui ets en realitat ho tens cru per arreglar conflictes. Jo he arribat a la conclusió que moltes malalties es generen a partir d’un conflicte i si no el soluciones entres en aquell procés que els metges denominen recidiva: sembla que la malaltia desapareix però torna. La malaltia és un crit d’alarma, no un assassí darrere la porta.

La malaltia va coincidir amb la querella de Josep Dallerès per ‘El ball de la vida’ i ara explica la ruptura amb la coautora i mare del protagonista d’aquell llibre, Anna Tohà.

Allò va ser un cop molt fort. Jo no m’esperava que havent posat tota la força, el carinyo, a escriure el llibre, desfermés un procés que al final va portar tants problemes. Amb l’Anna vam tenir una conversa telefònica molt dura i no hi he tornat a parlar mai, no n’he sabut res més. M’és difícil avaluar què va passar. Suposo que ha passat vivències molt dures i tot això li ha configurat un determiant caràcter. Li disculpo les reaccions. Però m’ha costat, eh.