“Si un artista queda sols en mans del mercat, parlem d'especulació”

Andorra no va ser un territori desconegut per a Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007): hi va exposar en diferents ocasions. Ara una selecció de les seves obres –amb la seva relació amb la literatura i la poesia com a fil conductor– es pot visitar a la sala polivalent de l’Ambaixada d’Espanya. Fins al proper dia 23, comissariada per Maria Guinovart, filla de l’autor i presidenta de la fundació que custodia l’obra. I no serà l’última ni de lluny: el Museu del Tabac també l’hi dedicarà una gran antològica, al 2021.

D’on procedeix l’obra exposada?

Majoritàriament de la Fundació Espai Guinovart, que és a Agramunt.

Aquestes peces es poden veure allà?

No, perquè allà tenim l’obra permanent –Les quatre estacions, La cabana i L’era– i les exposicions temporals, que canvien cada quatre mesos, amb un fil argumental que planteja un comissari. Però aquestes peces potser estan al magatzem, o en préstec per a una altra exposició. Aquelles [senyalant les escultures dedicades al Poeta en Nueva York de Federico García Lorca] havien estat al Museu de la Música. Les decapitacions van estar a París, o les dedicades a Carles Santos, al Palau de la Música Catalana.

Perquè el fons de la fundació és molt ample?

Són al voltant de 300 obres.

Una mínima part de les seves.

Imagina’t. Va començar a treballar molt jove. Tenim calculades al voltant de 8.000 peces. Ho estem inventariant i catalogant, però és una feina feixuga.

Què ha suposat aquest Any Guinovart, el 2018, allargat finalment fins al present?

Una enorme sorpresa perquè ja quan l’anava a plantejar tothom s’hi sumava: el MNAC, la Pedrera, tothom deia “compteu amb nosaltres” i molta gent s’hi afegia. Ens demanen coses a Cuba, a Mèxic.

En termes de difusió?

Estem arribant molt lluny. Ho sabem per com ha crescut el públic que arriba a la fundació. Per la presència a les xarxes i als mitjans i perquè les galeries ens busquen, i de fora del territori. També treballem Guinovart amb les escoles, i això fa que es creïn nous públics. I això és bo no per l’obra de Guinovart sinó per a l’art en general.

Aquesta exposició està relacionada amb la literatura. Tenia grans amics entre els autors. Parli’ns d’alguns.

Destacaria sobretot Blas de Otero i Pere Quart, amb qui van ser amics personals i l’hi van dedicar poemes. Entenc que militaven tots a les mateixes files ideològiques i en moments extrems les sensibilitats s'ajunten i enriqueixen els uns als altres. En temps del franquisme es trobaven tots. I resulta que ara Blas de Otero és un poeta de renom internacional, però aleshores era un més.

Per això també aquest interès tan gran per Lorca?

Sí, i perquè era tan polifacètic com era el Guino, tan visceral com ho era el Guino.

Un referent?

Hauríem de definir referent, però és indiscutiblement un dels poetes que han marcat la trajectòria del Guino: li fa un homenatge el 1956, un altre el 1996, i de nou el 2000. Surt de forma constant. Suposo que va connectar molt profundament amb el seu pensament.

Quina és la tasca d’una fundació?

Sempre dic que les fundacions unipersonals no responen a una realitat sostenible sinó a l’ego dels artistes. Jo crec que les fundacions i els museus, els nacionals sobretot, tenen la tasca de defensar els artistes que tenen al territori. Nosaltres podem lluitar per Guinovart, però què passa amb aquells artistes que no tenen fundació? Estan condemnats a desaparèixer? És una llàstima.

Perquè no pot quedar tot confiat a les mans del mercat.

Nooo! Seria espantós. Algú que queda exclusivament en mans del mercat ja ens fa parlar d’especulació. I les peces han de ser per al gaudi de la gent, no del privat. La història la creem tots i tots som dipositaris de les obres. Els museus han d’apostar per tenir peces bones i representatives de tot l’entrellat cultural. I tenen molts deures a fer encara. Totes les avantguardes catalanes estan dilapidades i les hem de reivindicar.