“Si et dius que ho aconseguiràs, serà: desitjar crea la teva realitat”

Jordi Cabré (Barcelona, 1974), advocat, periodista i escriptor, va aconseguir l’últim premi Sant Jordi de novel·la amb Digues un desig, que divendres presentava a la Seu d’Urgell.

Digue’m un desig.

[Riu] Desitjo que els lectors d’aquest llibre el comprenguin i que, més encara, el visquin.

Per què?

Perquè jo l’he viscut. És un llibre sobre la realitat i la ficció, sobre les històries que imaginem i el relat que ens fem de la realitat. Penso que és un llibre que diu molt sobre la vida de tots. Va sobre què volem viure, així que interpel·la el lector, convida a no llegir-lo de forma passiva.

Els desitjos són perillosos.

Exacte. Pot ser que un desitg et surti bé i al final sigui un infern. Però haver desitjat molt també pot dir que t’has esforçat molt a aconseguir-ho. Però jo el que dic és que un desig és poderós. Si tot el dia et repeteixes que ets un desastre, ho acabes sent. Si et dius que ho aconseguiràs, així serà probablement, perquè desitjar crea la teva realitat.

No deu ser vostè un seguidor d’aquell llibre, ‘El secreto’, de moda fa un temps?

No, en absolut. Però sí que dic que diuen més de tu els teus desitjos que les teves realitats. No li preguntis a algú sobre els seus drames, que és important, però sols et dirà una part. Si vols coneixer algú pregunta-li pels seus desitjos: el defineix més que la seva realitat, perquè la realitat ell no l’ha escollit.

Anem al relat.

Hi ha un escriptor que entra en una llibreria i es troba amb un volum que suposadament relata la seva vida. No sap qui l’ha escrit i el que hi diu no li convé gens i ell ho nega. Qui diu la veritat? No ho sabem.

Per les pàgines circula una dona poderosa: hi ha algun punt de l’allau MeToo?

Parlo de feminisme, de masclisme, de rols i com estan endinsats en el sistema cultural encara que són volubles, fràgils. Quan idealitzes una persona, et fascines per ella, pots acabar sent un titella, un objecte, pots perdre la teva identitat.

I és un thriller.

Sí, un thriller psicològic: el protagonista se sent perseguit. És la diada de Sant Jordi, tothom té el llibre i el mira malament: tu què has fet?! Quina vida més fastigosa i a banda ho escrius! S’ha de posar a investigar.

Ha apuntat influències d’‘Alícia al país de les meravelles’, de ‘La història interminable’. Fins i tot de Dalí.

He volgut evocar històries que parlen sobre la fantasia i la imaginació. Dalí explica un somni quan pinta però cada figura és molt realista. El llibre és barreja de realitat i ficció, com el malson d’Alícia. O La història interminable, que és una invitació a viure el llibre, no sols llegir-lo de manera passiva.

S’ambienta en una Diada de Sant Jordi. Fa gràcia la coincidència amb l’últim llibre de Màrius Serra, que l’ha titulat ‘La novel·la del Sant Jordi’.

En aquest cas perquè jo escric sobre la creació i l’amor, per això anava bé que es desenvolupés en una Diada. Sant Jordi té un punt de ficció: tothom regala unllibre però no sabem si serà llegit i toca regalar una rosa encara que la parella no funcioni. És una ficció útil i bonica i que reivindico perquè ens manté vius. Les ficcions tenen contradiccions amb la realitat però ens fan buscar ser millors.

Tots els autors surten a la conquesta aquell dia.

És el que toca. Jo he de dir que m’interessa molt poc. Home, no vull quedar molt malament, però em commou quan algú em diu que ha devorat el llibre.

Ja va tenir el premi Sant Jordi. Per cert, amb polèmica pel seu discurs d’acceptació.

No, intentava reivindicar la força del relat. Un relat que parla de presos polítics i una Catalunya que vol decidir el seu futur només és creïble si els polítics catalans són capaços de plantar una mica de cara.

Al llibre dibuixa una Barcelona alliberada del patriarcat i amb la Sagrada Família acabada. És creïble?

Tot el que puguis imaginar és creïble. Dibuixo una Barcelona ideal per a molta gent, en una Catalunya independent. El marc indica el desig de molta gent, una Barcelona on en teoria tot està bé. Però en realitat sempre hi ha alguna cosa incomplerta, sempre desitges una cosa més. Si no, no hi hauria vida.