“Com a intèrpret vull compartir una història, un univers”

La nord-americana Stacey Kent tancarà dijous la 25 Temporada de Música i Dansa. Jazz subtil barrejat amb samba i bossa nova, amb lletres del novel·lista japonès Kazuo Ishiguro. Atèn el Diari des de casa seva, al Oest Mitjà americà. Via WhatsApp perquè viu –amb el seu marit, el saxofonista Jim Tomlimson– en una zona tan retirada que no hi arriba la línia telefònica. “En Jim i jo ens sentim molt inspirats per la naturalesa. Així que tant com ens agrada viatjar i formar part del món, la bogeria de les grans o petites ciutats, quan tornem a casa és molt especial: no tenim televisió, ni telèfon, només l’ordinador per connectar-nos amb el món, i la resta és la vida salvatge que veiem a través de les finestres”, explica. Una vida salvatge que treu el nas en la seva música.

Manté una relació molt propera amb França. D’on ve?

Molta gent que m’escolta potser no és conscient de com França n’és una part important . És més profund que cantar en francès. El meu avi va créixer a França, on va arribar des de Rússia. Després va arribar a Amèrica, però ja adult. Així que es va sentir sempre francès i va mantenir la connexió amb el país. Em va fer aprendre l’idioma i amb ell sempre parlava en francès. Així que França és una part del llegat que he rebut.

Aleshores potser coneix Andorra, que és tan a prop?

No hi he estat mai, per això estic tan ansiosa de venir. Sé una mica sobre la història, però superficialment. Intentaré aprofitar l’estada per fer-hi una ullada a fons.

Quin repertori oferirà?

Una part seran temes de l’últim àlbum, I Know I Dream, que és un àlbum orquestral. Però també nous temes en els quals hem estat treballant durant l’hivern, perquè és el meu primer concert aquesta temporada. Serà una nit molt romàntica.

Mostra una particular predil·lecció per la música brasilera. Per què?

Sí, és la bossa nova, la samba, però també música d’altres parts d’un país que és tan gran. Vaig aprendre portuguès i vaig descobrir la música brasilera quan era adolescent. Devia tenir 14 anys quan vaig escoltar João Roberto [Kelly] per primer cop i va ser un moment enorme per a mi, una descoberta: ell, o Ellis Regina o Roberto Menescal. Quan els vaig sentir per primer cop vaig voler saber-ne més, així que vaig anar a la botiga just a l’altra banda del carrer i em vaig sentir molt identificada amb aquella música tan positiva, tan optimista. Té un moviment endavant. Quan la sents no pots evitar sentir-te optimista, t’empeny endavant.

També té un punt melancòlic.

Sí, tot allò que acabo de dir s’equilibra amb la melancolia, la tendresa, la dolçor de les melodies. Tant de moviment, alegria, melancolia: vaig connectar-hi de seguida perquè era així com jo em sentia. Era positiva i optimista però també melancòlica. Fins i tot abans d’aprendre la llengua em tocava profundament. Quan vaig començar a llegir la poesia de Vinicius de Moraes o Jobim vaig connectar amb la manera com expressaven l’eufòria d’estar viu.

I la porta pel món.

Sí, i quan veig el públic de llocs com Taiwan que hi connecta m’adono de com d’universal és la música, de com la condició humana no varia, de com aquesta música va directament al cor de tothom. També m’agrada com Jobim, per exemple, utilitza la mare naturalesa com un personatge a les cançons.

Una altra influència, ben distant: el novel·lista japonès Kazuo Ishiguro.

Sí, ell està escrivint cançons per a mi des de 2006. Cançons sorprenents. Té una visió tan fenomenal sobre el món, tan imaginativa... I a mi, com a intèrpret, em transporta. Les cançons que escriu amb Jim Tomlinson em transporten a altres paisatges. També són melancòlics però contenen esperança. Aquesta és la condició humana.

És així com manté la relació amb la seva formació literària?

Sí, n’és una part. Les paraules són importants per a mi i les seves lletres estan plenes de significat. Així que cobra molt de sentit haver estat una estudiant de literatura i ara ser una narradora d’històries.

Què és el més important per a vostè com a vocalista?

La capacitat per compartir una història, una lletra, un univers i endur el públic amb mi. M’agrada invitar el públic d’arreu del món a compartir allò que m’inspira, transportar-los amb la música igual que la música em transporta a mi. Després també és important oferir un bon so i per això he de fer un treball continu, molt dur, creixent com a músic. Espero d’aquí a uns anys cantar millor que ara.