“No volia fer el típic heroi americà, així que Jan Europa és de Cadaqués”

Edmond, que és com ha signat Edmond Martínez Ripoll (Barcelona, 1938) al llarg de tan dilatada trajectòria, ha posat el punt de veterania en aquesta edició de La Massana Còmic, on debuta presentant una panoràmica de les sèries que ha dibuixat, de la icònica Jan Europa a Doctor Impossible.

Recordem els inicis?

Vaig començar a treballar de molt jovenet i la primera feina com a dibuixant va ser a una agència de publicitat, fins que un dia va entrar el cap de publicitat d’Editorial Bruguera. Era per fer publicitat però de seguida em van començar a donar guions i en un parell d’anys ja em vaig dedicar només a la il·lustració.

Va ser un dibuixant precoç.

Dibuixo des que vaig néixer. La meva mare també pintava, era cosa de família. Vaig començar a dibuixar que encara no caminava, ja feia ratllotes pertot arreu.

Aquells anys a Bruguera devien ser més diguem-ne artesanals?

És clar. Era molt familiar, amb tota la gent que hi treballava, i la família propietària, molt bona gent. Era una època que tots recordem molt bé. Després les coses han canviat molt i és una situació més freda, en les editorials d’avui.

Ho va tenir clar, sempre, que s’hi dedicaria?

Sempre, des dels inicis, i no pararé fins que m’arribi el moment de marxar cap a l’altre barri.

Va començar amb ‘Joyas Literarias Juveniles’.

I revistes femenines, com Sissi. Però va ser poc temps en realitat perquè de seguida vaig començar a treballar per a l’estranger, amb l’agència que també tenia Bruguera, que buscava feines per altres països. Em van donar feina per a Anglaterra i per a Holanda: he treballat 37 anys per al mercat holandès. La diferència és que cobraves més.

De seguida va crear el seu heroi més conegut, Jan Europa.

Em vaig basar en un amic de casa, un alemany que era un antinazi, i en aquells anys a Barcelona hi havia joc d’espionatge i contraespionatge; aquest home treballava per als aliats. Jo tenia sis anys i ens explicava aventures, com si fos un tebeo, coses que li havien passat. I a Ràdio Barcelona feien un programa els diumenges que parlaven sobre espionat i moltes coses que explicaven ja me les havia explicat ell abans.

No tothom pot dir que ha conegut un espia.

Era un home petitet: no tenia res a veure amb els espies de les pel·lícules. Li vaig agafar molt d’afecte, era com de la família. I ens va fer viure aventures: la policia havia vingut a casa.

Caram!

Un cop teníem a casa un canadenc a qui l’havien fet passar la frontera. Un dia va venir la policia, i a casa meva hi havia una pistola, que per sort estàvem avisats i el pare la va desmuntar i la va llençar en un descampat. Vaig viure històries que semblen de còmic.

I després les va utilitzar per crear Jan Europa.

Sí, n’hi ha algunes que sí.

Tenia uns valors de pacifisme, europeisme, fins i tot tocs eròtics: problemes amb la censura de Franco?

És que jo no volia fer les típiques històries amb protagonistes americans i anglesos. Volia un protagonista català: havia nascut a Cadaquès. Però cap problema amb la censura, no.

El personatge ha tingut una revifada.

El va tornar a publicar Glénat i, a banda, un director de cinema, David Gordon, va fer un documental molt maco, quinze minuts però molt ben fet, amb molt de carinyo.

Reivindiquem-lo per al cine, com els herois de la Marvel?

Això ja és difícil [riu].

Després va venir Doctor Impossible. Com arriba el moment de canviar de personatge?

No vaig arribar a esbrinar mai per què a Bruguera em van fer deixar de fer el Jan Europa. Jo ja tenia pensat el Doctor Impossible, una barreja de fantasia i sèrie negra, un metge al barri xinès de Barcelona i que tracta els malalts amb una mena d’alquímia.

Ara ha fet el pas a la pintura.

És com vaig començar. Però o fas una cosa o l’altra. Tot m’agrada. He tingut la sort de fer una feina que hauria de pagar per fer-la: només em dona satisfaccions.