“La teva ofensa és proporcional al que a mi em suï l'entrecuix”

Al costat del Sevilla, el cantant dels Mojinos Escozíos des de fa vint-i-tres anys, els que la banda ha estat en actiu –“i estem més en forma que mai”, assegura– camina Miguel Ángel Rodríguez Giménez, un paio nascut el 1970 a San Juan de Aznalfarache, un poblet sevillà, que viu a Catalunya i és l’home de la Mònica i pare de tres fills petits. És aquesta part de la vida quotidiana la que li fa dir que La vida és rocanrol, títol del monòleg que aquesta nit presenta a l’escenari del Centre de Congressos (22 hores), als Dijous d’humor de Quelcom.

Així que la vida és rock-and-roll. I ens ho explica amb coneixement de causa.

Sí, dona. Després de 23 anys dedicant-me a aquest ofici el que la gent es pensa que és rock-and-roll no ho és, però sí el dia a dia. Tinc una frase molt resultona: rock-and-roll no és anar al llit a les set del matí, sinó llevar-te a les set del matí cada dia. No és anar de gira amb la furgoneta, sinó portar els nens al col·legi. Aquí és quan tots som rockers.

Bé. La música ens fa suportar millor l’altre rock-and-roll.

Sí, és clar. La banda sonora de cadascú ens fa tolerar millor els embussos de trànsit. O escoltar el silenci, que també és positiu. Però ja es diu que el rock mai no morirà mentre hi hagi una persona que l’escolti.

Troba més rock-and-roll com a músic o com a monologuista?

Depèn de per què m’ho preguntis. A la gira som com els ossos: hibernem uns mesos i comencem de maig a estiu. La resta del temps m’he dedicat a dur el rock-and-roll com a monòleg pels teatres. Quan comences en això somies d’acabar al Paral·lel de Barcelona o a la Gran Via de Madrid i per sort he estat en ambdós llocs. Però per descomptat que si hagués de triar em quedaria amb Mojinos.

Era una sortida natural o una necessitat?

Pas natural, sí, no una necessitat. Però és cert que molta gent deia que els concerts de Mojinos són monòlegs en vint cançons i és cert que era una espineta clavada: eren molts els grans del teatre que m’ho havien suggerit. El primer, Paco Mir, de Tricicle, després de llegir el meu primer llibre el 1998, per al seu teatre, el Victòria, dirigint un tal Pepe Rubianes que aleshores jo no sabia qui era i després em vaig convertir en el fan número 1. Després em va insistir Goyo Giménez, el millor ara, crec. I vaig pensar que si els que saben em pregunten per què no obro aquesta porta potser és el que hauré de fer. I l’he obert amb molt de gust. Sempre respectant els tempos de Mojinos, per descomptat.

Recorda la primera vegada que va pujar a un escenari per defensar un monòleg?

No és el mateix recordar-la que no oblidar-la. Va ser al Gran Teatre de Càceres, un teatre preciós, i recordo l’aplaudiment final, mentre tancava el teló. Em queien les llàgrimes de la cara al pit.

Sortiria amb el culet ‘apretat’.

Totalment. I plantejant-me si estava preparat: no és el mateix estar emparat per la banda que pensant que al teatre et cau una gota de suor i sona. No sé com no vaig sentir més pànic escènic.

Avui que la tribu de ‘los ofendiditos’ sempre estem dempeus, ha tingut problemes?

Amb Mojinos, sí, és clar. Però jo veig positiu això de los ofendiditos. Penso que les xarxes socials estan al dia del que passa, plasmen l’opinió de tothom i no importa un sol comentari, però sí que els has de tenir en compte quan són deu, vint, que diuen el mateix. No ho veig com censura sinó una enquesta diària. Hi ha temes que haurien d’haver estat intocables ja fa temps. Va marcant el pas del que no hauries de fer perquè a la societat no li agrada. El pensament és que la nostra funció –de Mojinos i meva personal– és agradar, no desagradar. Les nostres lletres no parlen de política, religió o coses d’aquestes, ni hem fet mai apologia de la droga. Estem aquí per fer riure, no per increpar ningú.

Però el sentit de l’ofensa és lliure i arbitrari, també em puc sentir ofesa per la seva propensió a l’escatologia.

És clar. Però la teva ofensa és directament proporcional al que a mi em suï l’entrecuix. Però és cert que tenim la capacitat de fer humor sense ficar-nos en determinats temes.

A l’espectacle es planteja com educa els fills un senyor que ensenya el cul als concerts.

És que és un monòleg molt personal. Parla en primera persona el Sevilla, Miguel Ángel Rodríguez, pare de tres nens amb el problema d’educar-los. Que fan un eructe al col·le i la mestra diu: “És normal perquè és el fill del cantant de Mojinos.” O sigui que la gent parteix ja amb prejudicis. I merescuts. La mare, al poble, va deixar de ser Loli la de la merceria per ser la mare del cantant de Mojinos. A la gent li proposo que pensi que el cantant de Mojinos també és fill, gendre, pare, marit. D’aquí trec l’humor: un paio que té una creu a l’esquena que és un grup que es diu Mojinos Escozíos.

Una benedicció també, suposem.

Sí, però la gent pensa només que la nostra vida és sexe, drogues i rock-and-roll. Que el millor que ens passa és que hem viatjat, viscut i guanyat calés. I resulta que el millor que m’ha passat ha estat conèixer la dona. I res de res de dones ni de drogues. Potser per això ens hem mantingut els mateixos 23 anys. No sols la banda, també els tècnics de so.