“El Galobardes hauria quedat de banda de no ser per Canillo”

Explica Francesc Galobardes amb orgull que aquest Nadal farà 89 anys. Per aquelles dates –abans, si el projecte avança segons les previsions– haurà vist obrir les portes del museu que el comú de Canillo dedicarà a la seva obra.

Veure el futur del seu treball assegurat era una recança des de fa temps, oi?

Ja fa molts anys que vaig oferir a Govern la donació de 40 quadres. Fa molts anys, encara hi havia [Juli] Minoves de ministre de Cultura, i encara estic esperant. Havia fet una acta notarial. Encara m’hi han de contestar.

Però la família havia fet gestions més recents, o no?

Sí, també ens vam reunir amb l’última ministra, l’Olga Gelabert, però no vam arribar a cap acord, no s’hi van donar les condicions. Volien una donació, perquè consideraven que, si no, no es justificava la inversió, i volien triar-ne ells les obres.

Amb Canillo va quallar.

Sí, ells no ens van exigir cap donació, i ens va semblar que hi posaven tota la il·lusió en el projecte, que ho feien de cor. No dic que Govern no en tingués bona voluntat, però no hi va haver acord. A banda, també vam valorar el temps, la rapidesa amb què a Canillo ho podien fer tot. Fins i tot han fet ara una exposició [al Palau de Gel] per mostrar el compromís amb el projecte. En realitat, penso que si no hagués estat per ells, per Canillo, el Galobardes hauria quedat de banda.

Semblaria un gran error.

Jo reconec que no sóc un gran pintor, però porto cinquanta anys exhibint el país. Des d’aquella època en què per fora em comentaven que es pensaven que a Andorra no hi havia art, que només hi havia contraban. Així que he de confessar que sento una certa recança perquè no s’hagi fet a través de Govern. Potser si hagués estat futbolista, o algú de fora, haurien mostrat més interès. Però és igual, ho hem aconseguit sense ells i ara ja em puc morir tranquil.

Hi ha obra de Galobardes escampada arreu.

Fa poc encara van venir a comprar un quadre de neu des de Corea del Nord, per a un museu que havien d’obrir. Volien vistes de les quatre estacions i per a l’hivern van triar un Galobardes. I he venut quadres als Estats Units i per tot Europa. El primer que em va empènyer a dedicar-m’hi va ser el Joan Rosanes, quan jo treballava al banc, que em va dir: “Galobardes, amb la pintura i el banc alhora no pots”, i em va donar tres anys d’excedència. Mai més ja no vaig tornar. I recordo també la primera exposició de Galobardes a Brussel·les, en aquella època en què cada cop que es parlava d’Andorra fora només es parlava de contraban.

Tornant al museu canillenc. Ara es gira feina, oi, preparant l’exposició per inaugurar?

Comptem amb el consell de Josep Maria Ubach, que ho fa perquè fa molts anys que som amics i ens apreciem molt. Però està tot per decidir. Potser serà una exposició centrada en quadres de neu, o de tardor, o tot dedicat a vistes de Canillo, com la que es va fer al Palau de Gel. El que faran és anar canviant cada sis mesos o un any. Tinc molta obra per poder-ho fer. Potser cinc-cents quadres, figura’t. També guardo tots els papers, tots; moltes cartes i molts objectes, com el primer cavallet o les primeres paletes. Fins i tot el primer dibuix que li vaig fer a la mare amb sis anys. M’agradaria que hi hagués un raconet on poder-ho ensenyar. I així la família sabrà què fer-ne de tot plegat quan jo ja no hi sigui.

Però vostè segueix pintant. Cada dia, ens expliquen.

Potser no és cada dia perquè algun cop no em trobo bé. Aquest braç [s’agafa l’espatlla dreta] em fa mal, després de tants anys agafant el pinzell. Ara ja no puc fer quadres molt grans. Però als matins, sempre que puc. Justament ara acabo d’enllestir un encàrrec. I tinc algú que ve per aquí per aprendre la meva tècnica. Encara que jo mai no m’he volgut dedicar a ensenyar. Però sap?, vaig ensenyar a barrejar colors al bisbe Martí Alanis.