“Si fos jo, faria tots els possibles per tornar a ser a Eurovisió”

Enric Castellet (Andorra la Vella, 1952) va rebre de l’aleshores cap de Govern Marc Forné l’encàrrec de posar en marxa la televisió pública andorrana. Ara que està a punt de fer els 25 anys posa negre sobre blanc a aquella història, a Un recorregut de 12 anys per la història de la ràdio i la televisió públiques, que acaba d’editar.

Per què vostè?

El 1995 buscaven director per a l’ORTA. Jo venia de l’antiga Ràdio Andorra i Sud Ràdio i el que em plantejaven era una aventura però em va engrescar. A l’agost del 1995 vaig accedir a la direcció general de l’ORTA i en quatre mesos ja fèiem el primer informatiu. I no va parar mai més.

Quatre mesos? Per què aquestes presses?

Era un món totalment desconegut, havíem de buscar material, instal·lacions perquè a Casa Felipó no hi havia lloc per a un plató, el personal, plantejar-nos on havíem d’anar. Va ser molt feixuc. No sé ni com ho vam fer. Però cap urgència: ja l’any 1990, quan es va posar en marxa Ràdio Nacional el govern d’Òscar Ribas va fer els primers passos per a una televisió, amb un informatiu de quatre o cinc dies des del Roc Blanc i s’havien llogat les dependències de l’antic B.B. Club, amb primera planificació i projecte. Però no va tirar endavant. Així que no era cap precipitació sinó una cosa llargament volguda.

Per què no havia quallat?

D’entrebancs n’hi havia hagut molts, no sé si encertaré, però crec que entre la classe política no tothom veia amb bons ulls un mitjà com la televisió, els feia respecte haver-se de presentar davant d’una càmera i parlar. No estaven acostumats. Era una reticència. També era un problema buscar el lloc. El lloc ideal ens semblava el Centre de Congressos, que tenia l’alçada suficient i amb visió suficient amb el pic de Carroi per als enllaços i pàrquing al costat. Però les negociacions de Govern i el comú no van arribar a bon port, suposo que no hi havia el feeling polític necessari.

Algun moment al cap especial? D’aquells que es pensa ‘no ens en sortirem’?

Sí. Quan es preparaven els motors per a l’aire condicionat vam veure que feia un soroll i unes vibracions que pensàvem que faria saltar el plató. Va ser complicat de resoldre. I d’aquest tipus en van sortir més.

Però les reticències polítiques s’havien superat?

Sí. Tot i que va costar. Va haver moltes converses, molts “no”, però tothom va veure que era una cosa necessària. O la majoria.

Algú especialment difícil de convèncer?

Més d’un. Però no diré noms.

El dia d’aquest primer informatiu, com el recorda?

Com una d’aquelles aventures molt maques, un moment que tothom tenia por: alguns periodistes tenien arcades i tot, dels nervis abans de sortir. Però quan tothom va estar davant la càmera i es va encendre la llumeta tot va anar sobre rodes.

El projecte tenia un passat, diguem-ne: tota la peripècia de les ràdios històriques.

Sí, tot plegat ve de les concessions a les ràdios foranes, que no feien gaire pel país. I la ciutadania d’Andorra no estava massa d’acord de tenir dues emissores al país que emetien cap a fora però sense fer massa publicitat d’Andorra. Quan vam votar la Constitució molts polítics ja deien que un Estat de dret ha de disposar d’uns mitjans públics.

Quins eren els objectius generals? Ha donat el fruit esperat?

És un tema una mica delicat. Intentaré explicar-me: es volia que fos un element de cohesió social i integrador dels residents de parla no catalana. Explicar la nostra història i que arribés als immigrants la nostra cultura. Al principi es van fer molts programes en aquesta línia. I ara? No és per criticar ningú, però sí que trobo a faltar programes així.

Eurovisió va ser una fita?

Sí. Primer perquè ens va costar molt entrar a la UER. Quatre anys perquè algú ens vetava –no diré qui, imagineu– perquè tenia la por mal fundada que a través d’Andorra entrés Tv3. Però al final no van poder dir que no. El 2002 ho vam aconseguir. I després vam poder participar al festival. Molt difícil, molt costós. Un esforç immens. Televisió de Catalunya ens va ajudar molt. Però en canvi va generar molta il·lusió al país, sobre tot entre el jovent.

S’hi hauria de tornar?

Té un cost però si anem a mirar els resultats, les contraprestacions, si fos jo, faria tot el possible per tornar a ser-hi. Si més no, buscar la manera de fer-ho.