“L'art és un mitjà per fer moure les coses, fins i tot en política”

No li va ser difícil prendre la decisió d’incloure Andorra dins de la cadena mundial Beyond the Walls, assegura Saypé (Guillaume Legros), l’artista plàstic que acaba de signar la intervenció a la campa de Feda al llac d’Engolasters. La revista Forbes el va designar una de les trenta persones més influents en el món de l’art, cosa que, afirma, porta “amb molta lleugeresa”. Però també amb responsabilitat perquè sap que té un impacte social important. “No em considero cap intel·lectual, però sé que tinc molt d’impacte mediàtic i per això el meu missatge és optimista”.

I això que va començar al Camp de Mart, a la torre Eiffel.

Es tracta justament de mostrar un projecte hiperigualitari, de posar un espai tan emblemàtic com aquell i aquest paratge a la mateixa alçada, en un país del qual potser molta gent no ha sentit parlar gaire. M’interessa posar-lo sota el focus. I és un espai de frontera, en un projecte que parla de tendir ponts.

Va acabar en un temps rècord.

Estava obligat per la gent que venia a fer les fotos amb el dron. Però a banda és millor no confiar-se en el que pot passar demà. És una performance artística molt exigent físicament i mentalment i he de gestionar la climatologia. Hem estat molt ràpids, sí, malgrat els reptes aquí, com el de l’accessibilitat per als materials. O el terreny: la meva especialitat és pintar sobre gespa i aquí he trobat un terreny terrós, pedregós, que m’ha complicat la vida.

L’experiència de treballar aquí.

Jo visc a Suïssa i sento el mateix ambient: la hiperseguretat, la gent cool, la quietud d’aquest paratge com encantat al mig de la muntanya. Tornaria encantat.

Treballa amb una tècnica pròpia, inventada per vostè.

Sí, sóc conegut per ser una mena de pioner que lliga l’street art i el land art. Vaig inventar la meva pròpia pintura, biodegradable, que em va costar un any de proves. Aquí, el negre és carbó i el blanc, guix, amb una cola a base de caseïna, proteïna de llet. Amb això vaig fer una barreja que funciona molt bé i minimitza l’impacte sobre el medi ambient. Sobre el terreny, marco una sèrie de punts per no perdre’m en l’espai i fer l’esbós, que després omplo amb pistola.

Es efímer. No durarà ni el temps que continuï fent ‘Beyond the Walls’ pel món?

No. Durarà de tres setmanes a uns mesos i el projecte, cinc anys. La idea és que l’obra sigui tan única que deixi marca als esperits, que tothom se’n recordi quan passi pel lloc. Marco els esperits en un moment donat però no queda res material després. El primer cop ho vaig fer als Alps suïssos fa quatre anys –un avi en un cim– i encara se’n parla.

Va començar a París. Quina va ser la rebuda del públic?

Excel·lent. A l’alcaldia de París em van dir si era boig, que hi ha 30.000 persones que passen per allà diàriament, que és impossible de tancar la zona. Vaig insistir, convençut. I quan vam veure el lloc ple de gent vaig pensar “Déu meu!”, però cap problema perquè crec que el missatge és tan universal, immediat, que la gent pensa “és el tipus de missatge que cal a dia d’avui”.

Té aquesta confiança en l’art per cridar les consciències?

Cent per cent. Tinc l’experiència. Al 2018 vaig finançar un projecte a Ginebra per finançar una associació, SOS Méditerranée. Va haver-hi molts problemes polítics amb el vaixell, l’Aquarius, blocat durant temps després que les pressions obliguessin a retirar-li la bandera. Però es va crear tanta repercussió que la Confederació Helvètica va demanar de crear una llei per demanar que se li retornés la bandera. És a dir que l’art és un mitjà de comunicació per fer moure les coses, fins i tot al nivell de la política. I hi ha moltes coses a fer.

I potser aquests moviments que surten de galeries i museus tenen més força, comuniquen millor amb el públic?

Exactament. Les sales i museus tenen una imatge elitista, molt conceptual, amb un art que cal de molta lectura per comprendre les obres. L’street art, el land art, funcionen directament. I des dels infants als més grans. És molt popular: això és el que m’agrada. Els pioners del land art als seixanta volien donar-li justament aquesta energia: retornar l’art a la gent.