“Al primer concert vaig estar a un pèl de posar-me a plorar”

El mataroní Jonathan Argüelles li va caure del cel un regal. Un obsequi, però, delicat: tornar a posar veu en directe a les cançons que Carles Sabater va convertir en banda sonora de més d’una generació. Amb Sau 30 arriba demà a la Festa Major de Sant Julià de Lòria.

Té un paper una mica complicat?

Sempre comento que la meva feina és fàcil i difícil a l’hora. Difícil perquè canto les cançons que cantaven el Carles i el Pep, complexes perquè el Carles tenia un registre de veu bastant agut. En aquest sentit m’he hagut de posar les piles. La part fàcil és que jo en cap cas estic substituint el Carles: això seria una llosa. Bé, de fet no ho hauria fet perquè és insubstituïble. Per això sempre diem que això no és Sau sinó Sau30, que és un altre projecte. Després de la mort de Carles Sabater és impossible que existeixi Sau.

Com s’ho planteja: homenatge, record?

Per a mi ha estat un regal inesperat perquè el primer concert a la meva vida, amb cinc anys, va ser un concert de Sau, amb el pare. Després els vaig veure molts cops i un dia vaig pensar que em voldria dedicar a la música. Què vull fer? Doncs cada concert em suposa recordar les cançons, tenir present en Carles. Algú va dir que ningú mor fins que no se l’oblida del tot i això intentem: que no se l’oblidi mai.

Sense imitar-lo.

Si l’imites, perds. Però sí hi ha qui em diu que el recordo. Però és normal: el vaig seguir molt, hi ha una influència que no es pot evitar, ni la vull evitar, o deixaria de ser jo.

Com va arribar el projecte?

Com tots els projectes amb aquest punt de màgia, de manera inesperada. Quan començava, el 2003 vaig treure el primer disc amb la meva banda, Inèdit, que tenia una cançó escrita per mi en homenatge a Carles Sabater. La discogràfica, Picap, va voler treure el disc i que la producció la fes Pep Sala. Després, vaig participar en una banda de tribut a Sau i vam convidar el Pep perquè vingués a tocar.

Aleshores arriba el 2017.

Sí, el 31 d’octubre del 2017, quan feia trenta anys del primer concert de Sau, el Pep va decidir commemorar-ho amb una festeta al mateix lloc, a les Tallades, reunint la banda. Cent persones com a molt. Em va convidar i otres, collonut! Sense càsting ni planificació, com pensa alguna gent. Simplement vam pensar actuar al Liceu i l’única data lliure era l’1 de març del 2019. Quedava molt encara i, mentrestant, faríem alguns concerts.

Era una data límit que han sobrepassat de llarg.

Sí, al Liceu havíem de posar punt i final al projecte. Però encara que ha anat molt bé, no és que pensem allargar-lo, simplement passa que vam tenir problemes amb el management i concerts que estaven tancats van caient. Són els que fem ara.

Que si l’allarguéssiu perquè el públic ho vol no seria criticable.

Sí, seria vàlid i correcte i viable. Però en aquest cas l’explicació ara mateix és aquesta.

Ara ja porta un recorregut. Però recorda el primer dia, a Girona, que es va posar davant del micro per interpretar les cançons de Sau?

Ho recordo perfectament, perquè en sortir a l’escenari vaig veure la resposta de la gent i vaig estar a punt de posar-me a plorar. No ho vaig fer perquè havia de cantar, però vaja. A banda, el concert el començo cantant sobre una base de piano i recordo un parell de minuts d’ostres, ostres, ostres. Significava moltes coses per a mi. Darrere hi havia molta història. De la banda i meva. Tant de bo hi hagués hagut el Carles i no jo.

Deixant de banda que estigui enrolat en aquest projecte, simplement com a músic català: què significa Sau?

Els grups el que fan són cançons I si són més importants per una altra cosa, hi ha alguna cosa que falla. Sau era un grup de cançons i la mostra és que han deixat un llegat, han passat trenta anys i les cançons sonen a la ràdio i la gent les canta als concerts. És el llegat més gran: unes cançons que formen part de la banda sonora de tantes vides. I no sols a Catalunya: Luz Casal va versionar Boig per tu i va ser un èxit, com quan la va cantar Shakira.

Una banda sempre present.

És la suma de la feina de tota una banda, la de Pep Sala com a gran compositor i Carles Sabater com a home que tenia un carisma brutal, que era un monstre de l’escenari. Per això és que fa tant de temps que la banda no existeix però la gent segueix cantant les seves cançons.