“Fer art deliberadament críptic em sembla de mala persona”

Samuel Salcedo (Barcelona, 1975) protagonitza l’estiu a ArtalRoc amb l’exposició Animals, unes peces escultòriques que surten als carrers escaldencs per trobar-se amb el públic i, si és possible, cridar-lo cap a la sala.

Comencem per aquest home-animal de l’exposició?

Fa anys que intento fer peces grans, d’una dimensió que vagi més enllà del meu àmbit, de les galeries, i tenia la intuïció que podia fer coses per a un altre context, d’exposició sense venda pel mig. Quan em van plantejar venir a ArtalRoc vaig proposar aquesta peça, aquest personatge amb un punt entre desconcertat i divertit i l’Ivan [Sansa, d’Acció Cultural del Govern], de seguida, va dir que podia ser la imatge de l’exposició, perquè facilita que la gent es pugui sentir còmoda amb el to lúdic, divertit, irreverent, d’una primera lectura.

Per què aquestes ganes de posar-nos davant la nostra ridiculesa, el nostre patetisme?

Intento suggerir bàsicament, i el que vull és parlar del context on vivim, on a vegades estem sobrepassats per les circumstàncies, desconcertats. No estan ni bé ni malament, no saps què els passa. I és el to de la vida que portem. De sentir-nos desvalguts, però amb dignitat: no vull ridiculitzar. I penso que la gent pot empatitzar amb aquesta idea: creiem que tenim les coses controlades, però ni de conya.

No vol ferir.

És una cosa que no m’agrada. No vull provocar violència, vull que la gent s’apropi a l’obra, amb una sensació més o menys amable però sense agressió. Els meus personatges, quan més grans són, tanquen els ulls perquè no violenti la seva mirada. Quan són petits, com un nino, tenen més dramatisme o un sentit de l’humor més tremendo, però l’escala els treu gravetat. No vull que la peça provoqui rebuig.

Amb tot, algú s’ha molestat?

Sí, és clar. Quan t’exposes estàs a expenses que la interpretació no sigui la que a tu t’agrada. En qualsevol disciplina, que la gent projecti idees en l’obra no ho pots controlar. Per exemple, la nuesa masculina, amb aquests cossos poc estereotipats.

Aquesta gent de les escultures fa una mica el que pot, com tothom: anar tirant, sobreviure.

Sí. Jo vaig modulant el meu llenguatge. A les peces més grans no hi ha narració, sinó un sentit més poètic. En les petites aquesta idea sí que està molt present.

També l’artista avui sobreviu com pot? Fins i tot gent que, com vostè, té bona sortida.

No em puc queixar del reconeixement. Però no visc allunyat de la vida de la majoria de les persones. La clientela té un poder adquisitiu alt, però la gent a qui ensenyo no té perquè.

Hi ha artistes amb una certa voluntat de ser hermètics.

Home, ser críptic de forma deliberada és molt injust. Fer-ho deliberadament complicat em sembla de mala persona. Si la meva família no pot entendre el que jo faig és de mala persona. L’art té diferents capes, però connectar en el primer nivell de lectura no em sembla malament. Si tens un llenguatge que només coneixes tu, no té cap sentit. Ara, depèn de cadascú: ser hermètic et pot fer sentir part d’una elit, però no li veig el sentit.

Però en aquest acostament al públic, no sap greu que no es percebi el virtuosisme tècnic?

Per això parlo de diferents capes: si coneixes la tècnica, si coneixes els materials, el llenguatge, llegiràs molt més. A mi em satisfa quan a altres artistes els agrada el meu treball, perquè els artistes no tenim una mirada neta, estem viciats per la nostra producció. Però també vull que qui mai no ha anat a una sala entri a ArtalRoc i s’hi senti còmode. És important enganxar a qui es pensa que no entendrà una obra d’art contemporani. Ara, ha de fer un esforç. Qui fa aquest esforç em semblaria molt injust que no pogués llegir. A mi mateix em fa mandra veure exposicions, no tant hermètiques sinó buides.

Quan parlem de vostè sovint insistim que va ser deixeble de Jaume Plensa. Ajuda o és una etiqueta que carrega?

No. Potser feu més èmfasi a Andorra perquè el teniu molt present per la seva obra pública. Fora no és tan habitual. Jo vaig ser ajudant seu durant tres anys i, evidentment, és un referent, però deixeble no en sóc. Vaig aprendre molt amb ell, però no en el llenguatge sinó en la manera d’entendre la vida de l’artista: la implicació en el treball, la honestedat. Jo tinc una manera de treballar més convencional: modelo com s’ha fet sempre, mentre que ell té un taller més gran. No penso que estiguem en la mateixa onda de producció.