“La barrera del 25% en la pressió fiscal s'hauria de respectar”

De cap de gabinet de Toni Martí a guanyar el concurs per ser gerent de la Confederació empresarial. Un canvi de perspectiva laboral important i el repte per endavant de donar un nou impuls a la CEA.

De cap de gabinet a director de la Confederació Empresarial.

-Hi ha un canvi de perspectiva, però la Confederació Empresarial no deixa de ser una institució que també treballa per a l’interès general. Representa un sector i es focalitza en un àmbit però tampoc és tan diferent.

Què pot aportar Iago Andreu com a director de la CEA?

És complicat parlar d’un mateix. La CEA som molta gent que tenim una missió primordial que és ser la veu de l’empresariat. Hem de participar del diàleg econòmic i social i al mateix temps crec que la CEA ha de fer sentir la seva veu en una sèrie de reptes que tenim com a país. Hem d’aportar entre tots els que formem part d’aquest projecte.

Quins són els reptes més immediats?

N’hi ha molts. Un exemple: volem que les empreses públiques i parapúbliques contractin productes i serveis a empreses del país. Però també conscienciar el sector privat de la conveniència de contractar empreses nacionals. Abans potser calia anar a fora i per això s’ha de fer una campanya d’informació perquè es coneguin aquests serveis. A vegades es pensa que contractar a nivell interior és més car i de menys qualitat. La meva experiència al sector públic mostra que, a vegades, no per contractar un gran nom estranger tens millor servei o millor preu.

El diàleg econòmic i social al qual es referia és molt complicat sense un sindicat que representi el sector privat.

Hi ha sindicats, però representen fonamentalment el sector públic. Nosaltres desitjaríem l’existència d’un sindicat que representi el privat. S’hauria d’incentivar-ho, però realment, encara que s’han canviat lleis, mai s’ha aconseguit que hi hagi sindicats representatius al sector privat. Si hi fossin, tindríem una altra imatge dels sindicats, sens dubte. Som els principals interessats que la contrapart sigui representativa.

Pot fer la CEA alguna cosa davant la manca de treballadors i especialment de treballadors qualificats?

La manca de personal ha estat una constant dels últims anys i com que és una suma de factors requereix un aproximament global. Des de la CEA es demana més agilitat, però no n’hi ha prou. Apostem per mantenir les línies mestres de la política migratòria i combinar-la amb el mercat de treball. És bo per mantenir els nivells de seguretat que tenim i el sistema de protecció social. Un dels frens que tenim és el car accés a l’habitatge, que també fa que no vinguin treballadors.

I què es pot fer?

Als microestats hi ha poc terreny i l’habitatge tendeix a ser més car. Potser necessitaríem incentivar més el treball transfronterer. Potser per determinats treballadors és més atractiu viure a la Seu o viure en un altre territori fronterer i venir a Andorra a treballar. Ara, això vol dir millor transport públic amb els territoris veïns.

Des les infraestructures de comunicació que s’han posat damunt de la taula els últims anys, quines considera la CEA prioritàries i que s’haurien de fer o engegar en aquesta legislatura.

Seria arriscat dir-ho. L’important és planificar a llarg termini quines necessitats hi ha. Depenem però de dos accessos per carretera, no tenim connexió aeroportuària, no tenim heliport i tampoc connexió ferroviària. Sense posar l’èmfasi en cap, és veritat que disposar d’un aeroport podria ser clau per transformar el nostre model econòmic. L’última esllavissada ens ha demostrat que quan hi ha un problema de comunicació interna el solucionem de forma ràpida. Quan passa a l’altra banda de la frontera, per molt bona voluntat que hi posin, no deixa de ser una prioritat regional en el millor dels casos. Diversificar accessos és car, però val la pena pensar en infraestructures que ajudin a desenclavar-nos.

Aeroport es refereix al de la Seu o de dins d’Andorra.

Sense cap apriorisme. Si en pogués haver-hi un dins d’Andorra, que funcionés comercialment i fos assumible, seria la solució ideal. Quan l’aeroport de la Seu funcioni plenament, sabrem si és suficient o no n’hi ha prou.

La pressió fiscal ha arribat al límit assumible?

Es troba en el 25% i hi ha països com Irlanda que estan en una pressió inferior. El marc fiscal es va fer per crear figures que ens permetessin homologar-nos, crear convenis de no doble imposició, tenir una economia oberta, que diversifiquin els ingressos de l’Estat però que no siguin especialment lesius. Assumir més pressió és complicat. El sistema de pensions ens portarà, a més, a pujades de cotització. El topall simbòlic del 25% em sembla que s’ha de respectar.

La CEA no s’oposarà a l’augment de cotització per a les pensions?

Ja s’ha avançat que hi haurà aquests augments i creiem que quan es faci caldria avançar cap al model de la majoria de països europeus on la càrrega de cotització es reparteix a parts iguals o molt més equitatives entre la part patronal i l’assalariada. En països d’una dimensió similar acostuma a ser 50-50. A Andorra només estem una mica per sota del 75 de la patronal i el 25 de l’empleat. En el proper augment potser hauria de ser menys costós per a l’empresari que per al treballador per poder tendir cap a una cotització més equitativa.