“L'art no es cansa de cridar la gent, però la societat no escolta”

Carlos Checa va ser impulsor de la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona (JOSB), formació de què és director titular i al capdavant de la qual es posarà aquest vespre a l’Auditori Nacional (20 hores) per oferir un concert organitzat per l’Ambaixada d’Espanya com a complement cultural als actes institucionals del 12 d’octubre.

Recordem la història d’aquesta orquestra tan jove en tots els sentits.

Es va fundar el 2015 –i jo en sóc el director fundador– perquè pensava que si ciutats com Nova York, Milà, París, etcètera tenen la seva orquestra jove, com no la tindria Barcelona. És una aposta pedagògica a la qual es van sumar de seguida molts músics i ha anat creixent: avui són 60 en plantilla i fem 24 programes simfònics en quatre temporades. Hem fet coses diferents, des de la col·laboració amb La Marató al vídeo musical dins de la Sagrada Família, amb Mónica Naranjo. Fem la tasca de portar la música simfònica a tothom.

Què vol dir?

Hem tocat a l’Auditori però també en centres cívics. Una orquestra jove ha de ser una eina per apropar la música clàssica d’una manera diferent: no tens el so d’una orquestra professional però sí una energia i ganes de transmetre d’una forma que enganxa molta gent.

Va ser una mica fruit de la seva experiència a Amèrica Llatina.

Vaig estar per allà, vaig conèixer Gustavo Dudamel i el seu sistema, i jo tenia unes ganes enormes de crear una gran família musical. Ho vam fer amb pocs recursos, amb suport institucional, però poquet, i mecenes privats. A banda dels mateixos músics, que formen part de l’associació, amb petites quotes, de 40 € al mes. És la tradició d’associació musical de moltes bandes de València o cors amateur. I tenim una filosofia diferent a altres orquestres joves: no toquem per Nadal, etcètera, sinó que tenim la nostra pròpia temporada.

Darrere el projecte, però també de la seva carrera, hi ha l’ombra de Dudamel.

Per a mi és una inspiració. Vaig tenir la sort de conèixer-lo de prop a Espanya i amb el temps em va demanar que anés a Veneçuela. Em va convidar el 2014 al festival de joves músics europeus. Llàstima que van ser els últims moments que es podia viatjar amb tranquil·litat al país.

A banda, gires. I amb el concert a Andorra faran la primera actuació internacional.

Encara que sigui a propet és la primera sortida que fem del país. Estem molt contents. Veiem que les gires, encara que siguin curtetes, creen una relació de tots els músics. Perquè a vegades assagem tant que falta temps perquè parlin, per enfortir les relacions, l’experiència. Això ajuda a crear aquest instrument que és l’orquestra.

Ens comenta el programa que interpretaran a Ordino?

Hi ha una primera part amb La danza del fuego, de Manuel de Falla; La camperola, d’Eduard Toldrà, l’intermezzo de La boda de Luis Alonso, de Gerónimo Giménez, una primera part molt virtuosa, que també inclou Finlàndia, de Jean Sibelius. I després la Simfonia núm. 8 d’Antonin Dvorák. Un programa molt atractiu, espero, per atreure públic. Perquè sabem que tenim un gran contingut però som minoria els que escoltem música clàssica en directe. Potser és que això de “clàssica” no ens ajuda.

Música culta seria pitjor.

Cert. Però té un contingut tan transformador, la música, i en canvi ens costa tant fer-la arribar. Aquí una jove orquestra, que es pot permetre fer concerts de franc, té un paper important. Perquè la gent en el fons sent curiositat. Però hem de lluitar. Com que l’art fa aquesta llamada perenne: l’art no es cansa de cridar la gent però a la societat en general sembla que li costa escoltar. Orquestres com la nostra porten la música arreu.