“La llei del 2014 va neutralitzar els entorns de protecció”

Xavier Llovera ja ha agafat les regnes de Patrimoni Cultural, on es va incorporar –i assumit la direcció– després d’un periple de deu anys per Catalunya. Ara ja té perfilades les prioritats i les línies de treball.

Com veu la gestió de patrimoni feta aquí en aquest temps?

Hi ha una primera fase, la del ministre Juli Minoves i les seves grandiloqüències, que serveix de molt poc i només hi han quedat projectes. Amb Susanna Vela hi va haver un punt experimental, però no es van canviar gaires coses. Després veig que hi ha cert avorriment a l’època del ministre Albert Esteve. Crec que és un personatge íntegre però potser no en sabria prou. Va intentar moltes coses i no se’n va acabar de sortir. I una part de la culpa és el cap de Govern, és clar, Toni Martí. No tinc tota la informació però aquestes coses es veuen. I a la fase Gelabert veus que hi ha més diners però és un caos i el seu model de gestió patrimonial no és ni model, sinó un anar tirant.

Una prioritat seran els –si em permet, maleïts– entorns.

En època de Martí es crea una idea falsa al voltant dels entorns de protecció, on sembla que a Patrimoni som uns talibans que no tenim en compte les noves necessitats socials, culturals, urbanístiques, etcètera, i això no és cert. El primer punt és que es van fer molts entorns; no és que els funcionaris no hi treballessin, al contrari: van treballar molt a partir de la llei del 2003 i molt menys a partir del 2014. Però a Patrimoni hi ha un munt d’entorns realitzats sobre les pautes del 2003 i ara congelats. Progressivament els anirem adaptant a la modificació.

Com la veu?

El que va plantejar en realitat és una neutralització dels entorns. És molt important, perquè suposa que nosaltres podem gastar molt de temps, molts diners, fent un entorn que sigui patrimonialment adequat però ara per ara de tots aquells que s’han fet aplicant la llei del 2014 no n’hi ha ni un de sol, zero, que cap comú del país hagi integrat als seus plans d’urbanisme par­roquials. És a dir, que la nostra feina no serveix absolutament per a res.

Vostè advoca per revisar la llei.

No sols perquè el perímetre cautelar sigui de vint metres, sinó per la flexibilitat que dona als comuns perquè apliquin o no l’entorn. Ara estem en una fase on des del punt de vista organitzatiu estem en fals: no té sentit que la llei ens obligui a una cosa, a definir uns entorns de protecció i després d’una feina complicada –treballem amb els comuns, els propietaris, els veïns, cosa que allarga els processos–, resulta que arribes a port i et diuen que no ho faran servir.

Vaja.

No va ser una modificació de la llei, tot i que se’n digui així, sinó l’encàrrec que fan una sèrie de cònsols, amb el suport d’una sèrie de membres del Govern, per neutralitzar els entorns de protecció. Fixem-nos que hi ha un punt contradictori amb el moment en què ens trobem: des del punt de vista polític hi ha un impuls per part de gairebé la totalitat dels partits de tirar amb la identitat. Doncs que m’expliquin com ho volen fer sense entrar en polítiques educatives i en polítiques patrimonials.

És a dir?

La identitat és un tema que no és tan senzill de tractar. Com ens hi posem? No pots anar com un integrista. Ha de ser per recompensar el que s’ha perdut amb el nivell de creixement, d’entrada d’una forta immigració, amb les polítiques dels veïns. L’identitari és un encàrrec que tenim del mateix cap de Govern del qual els propers mesos parlarem.

Tot plegat té a veure amb el Museu Nacional?

És clar, el cap de Govern ha demanat un Museu Nacional que, si més no en una part, ha de tenir una clara identitat andorrana: qui som, d’on venim per arribar aquí. Cosa que jo trobo molt interessant. En canvi, el patrimoni sovint sembla que molesti.

El relat va lligat al de la candidatura de la construcció del Coprincipat a la Unesco.

La candidatura intenta elevar a patrimoni mundial una sèrie d’elements que són clarament identitaris de la cultura andorrana. El tema del Coprincipat és únic i com a únic dona molta identitat. No hi ha països amb dos caps d’Estat permanents o que sent països de muntanya tinguin un sistema de gestió com el nostre, ni territoris amb tanta propietat pública: la privada no arriba al deu per cent.

Coincideix amb el relat del Museu Nacional?

Hem d’acabar de decidir si el que fem és un time line d’Andor­ra, on comences amb l’aparició de l’homo sapiens al territori, o fins i tot als inicis de la Terra fins arribar a la creació del paisatge dels Pirineus, la seva fauna, vegetació, geologia, i com el sapiens transforma el paisatge, des de l’agricultura i ramaderia fins a l’actualitat, amb l’explotació del paisatge lligat al turisme.

Com es plasma?

Això s’explica en museografies, escenografies, plafons, sons, músiques, elements de la cultura material, que es presenten allà. És això el que fa el museu. Audiovisuals, 3D, ulleres per entrar en cadascun dels moments o grans actes. Hi ha un Pariatge que se signa a Escaldes; un altre, a Lleida, doncs podem plasmar-ho en un 3D.

Vol per al museu els frescos de Santa Coloma?

A veure, tothom sap que es van comprar inicialment per anar al Museu Nacional, com a peça clau. Ho va preveure un ministre que no me’l crec gens, com era Minoves, però que en això tenia raó. I si algú va tirar endavant una política encaminada al Museu Nacional només va ser ell. Aquestes pintures van ser adquirides a un preu molt alt, respecte al preu de mercat i del que Andorra podia pagar. És un extrem que em van retreure a Barcelona. Han d’anar allà. Però si no, les hem de substituir. Queden a la venda dues de les vuit o nou peces que conformaven el conjunt, que no deixen de ser les millors pintures romàniques que tenim al país. Les més interessants. Però que estan per sobre del preu de mercat encara.

Les que es van intentar comprar a la família Bosch i el Consell va denegar el crèdit extraordinari? S’han de tornar a intentar comprar?

Aquestes mateixes. S’ha de renegociar. Hem començat a parlar amb la ministra. Tinc esperança que abans de final d’any hi hagi una reunió perquè ens centrem i coneguem l’ambició del Govern al respecte.