“No, el diàleg no està de moda, però al final és l'única via”

reqüenta amb assiduïtat els escenaris andorrans tot i que en aquesta ocasió Eduard Farelo trepitjarà per primer cop el del Teatre Comunal, explica, situació que sempre comporta certa il·lusió per a un actor. A partir de les 21.30 hores, amb Una Ilíada, un monòleg que pren el text homèric com a punt de partida i parla, òbviament, de l’afició que la humanitat ha mostrat, des del principi dels temps, per la violència, el caos i la destrucció.

Què podem explicar sobre l’obra?

És un monòleg, una versió actualitzada de la història d’Homer, un text que interpel·la directament els espectadors en la qual parlem de les grans violències, les que provoquen les guer­res, però també les de cada dia, de quan anem amb el cotxe i algú se’ns cola de mala manera.

No hem canviat gaire des de fa mil·lennis.

Aquesta és la qüestió. La història està plantejada des d’aquest punt de vista, el d’un autor que està obligat a explicar la mateixa història des de fa 2.800 anys. És una condemna que té a sobre fins que l’ésser humà no canviï la seva manera de fer les coses.

Doncs ho té pelut per assolir la redempció, tal com anem.

Exacte. És el que planteja el text: la Ilíada no ofereix respostes, o no troba la resposta correcta, als conflictes; però assenyala la que no és mai la correcta: la violència. Aquest espectacle fa un cant a la no-violència.

Doncs avui en dia les veus que advoquen pel diàleg (i no em refereixo a cap conflicte en concret) no són pas les més ‘cool’.

No, el diàleg no està de moda però al final és l’única via i, en tot cas, no hi ha cap altra solució que parlar, posar-nos en el lloc de l’altre i entendre’ns. Això també és el que diu Una Ilíada.

És un projecte seu, personal.

La veritat és que volia trobar un text que parlés precisament sobre això, sobre la resolució de conflictes, i podíem anar a parar a qualsevol altra història, a un Shakespeare o una història sobre Irlanda del Nord, però se’ns va creuar pel camí aquesta versió de la Ilíada, que va ser un dels textos fundadors de la nostra cultura i que continua vigent. Sí que és un projecte personal: jo tenia ganes de posar-me en risc com a actor i vaig trobar la complicitat de Juan Carlos Martel.

Per què volia un text que parlés sobre resolució de conflictes?

Doncs per la situació que estem vivint. Em semblava que és interessant trobar textos que interpel·lessin directament l’espectador, i en aquest sentit m’hauria encantat trobar-ne un que donés solucions, però no, vaig trobar aquest que no dona més resposta que avisar on no trobarem la solució.

Aguantar un espectacle un mateix, tot sol, és el repte més difícil que pot assumir un actor o n’hi ha de pitjors?

És dels complicats, sí, perquè en una funció sempre hi ha un company que et llança un cable. Tot i que jo no estic del tot sol a l’escenari, sinó acompanyat pel Juan Pablo Balcázar, un músic de jazz que toca el contrabaix, i la meitat de l’espectacle el fa ell. El soroll del vent, de les fletxes, el mar, els vaixells, la remor de la guerra... tot això ho fa el contrabaix i fa que el text arribi d’una altra manera als espectadors.

Mmmm, vaja, Homer i jazz.

Ens ha fet una banda sonora esplèndida, que arrossega els espectadors. Jo el que faig és crear les imatges –els milers i milers de guerrers, les batalles, però també tota l’esperança– al cap dels espectadors, i estic content perquè això és el que hem vist en l’any que portem de gira.

Com acaba cada funció?

Molt suat, cansat, però amb molt de gust, perquè si ens dediquem al teatre és per tenir l’oportunitat d’interpel·lar la societat. I aquesta funció és una interpel·lació constant al públic, a connectar el text amb el seu estat, les seves emocions.

El teatre satisfà la vocació i la televisió garanteix la nòmina?

La televisió és cert que ha donat molta seguretat als actors i és un lloc on estem molt a gust, on tenim l’estufa de llenya encesa. I el teatre comporta més risc, però és el lloc on els actors fem d’una manera més honesta el treball.

Vostè va començar a la tele, fent d’‘azafato’.

Amb la Montse Guallart, un programa tipus Amor a primera vista que es deia Lluna de mel, una producció dels anys noranta a TV3, la primera oportunitat que em van donar i vaig estar a recer de la tele i sí, em va servir per pagar-me el carnet de cotxe i coses així. Però fa tant de temps que a penes recordo res, més enllà del bon ambient de treball i que era producció d’una empresa de La Trinca, Gestmusic, que aleshores començava a enlairar-se.

Hi ha una pàgina a Facebook que es diu ‘Yo también amo la voz de Eduard Farelo’. Què seria de vostè amb una altra veu?

És cert que m’he dedicat al doblatge i la publicitat, i això dona estabilitat. Però la veu no deixa de ser la meitat de l’esquelet de l’actor.