“Si jutgem els artistes per la vida personal, buidarem els museus”

Marie-Christine Barrault va pujar per primer cop a un escenari amb Andorra, de Max Frisch. Però serà diumenge quan trepitgi per primer cop el país: arriba al Teatre Comunal amb La Fontaine / Brassens, espectacle de la Saison Culturelle. L’actriu exhibeix una carrera cinematogràfica solcada per noms d’alguns dels grans directors, d’Éric Rohmer a Woody Allen, passant per Manoel de Oliveira o Andrzej Wajda.

La primera és molt evident: La Fontaine i Brassens?

La idea ve de Jean-Pierre Arbon, el meu partenaire en l’espectacle, que es coneix tant l’un com l’altre de memòria. És ell qui va tenir la idea i he de dir que el resultat és sorprenent. L’un va néixer el 1621 i l’altre, al segle XX, i resulten ser dos germans que miren la humanitat amb ironia, humanisme i tendresa. Hi ha passatges on realment no saps si és La Fontaine o Brassens.

Alguna cosa particularment sorprenent?

Tot, tot. Fins i tot trien els mateixos temes: els arbres, l’amistat, el poder, i de la mateixa manera, encara que la forma no sigui la mateixa. El contingut és realment similar.

Amb els segles de diferència!

Brassens es va nodrir de La Fontaine.

L’humor també és similar.

Sí, sí. És per això que l’espectacle és sorprenent per a tothom, perquè captiva el públic. Però això no hauria pogut ser fet per ningú altre que Jean-Pierre Arbon, que els coneix tan bé. A l’escenari, toca la guitarra, canta Brassens i canta La Fontaine i recitem textos. De la música a la paraula, dita i cantada.

L’humor és el que sembla faltar-nos sovint avui.

Efectivament. I una mica de distància de les coses. Tot va massa de pressa, sense temps de respirar, reflexionar... És perillós.

Potser pot fer un paral·lelisme amb un altre humor, el de Woody Allen.

Però el seu humor és molt geogràfic: humor jueu novaiorquès, no tan universal com aquests dos autors, que tenen una visió molt àmplia de la humanitat.

Amb ell som injustos?

Molt. Perquè no hi ha cap certesa que sigui culpable de res. Aquí també anem massa ràpids, jutjant. Miri: una de les faules de La Fontaine, el llop i el xai, parla d’això: de castigar abans de provar la culpabilitat d’algú. I amb ell mai no ha estat provat res.

Aixeca el debat sobre la vida privada dels artistes com a motiu per jutjar la seva obra.

Si són culpables d’accions contra éssers humans, és clar que s’ha de dir, de remarcar, però vida i obra haurien de ser independents. Perquè, sap, si mirem tota la història de l’art amb aquesta mirada, potser buidarem els museus. Els artistes, com la resta dels homes, són perfectibles, imperfectes. No es pot llençar el seu art. No es pot.

Què va significar treballar amb Allen [a ‘Stardust Memories’?]

Una gran felicitat. És un home adorable, meravellós. És un director genial, és fantàstic entrar al seu món.

Vostè sembla tocada pel dit de la fortuna perquè als inicis hi va haver Éric Rohmer.

És el primer director de cine que em va contractar. Així que sí, el Déu dels artistes estava amb mi, perquè començar amb Rohmer és un regal. Em va propulsar en una exigència de qualitat formidable perquè era un dels grans.

Què li va ensenyar?

Ah! Tot. Jo ho tenia tot per aprendre. Potser vaig aprendre una certa llibertat. Era únic.

Diuen algunes biografies que Maurice Béjart està també als seus inicis.

No, no, no. Això és un text erroni, ridícul, mal fet, l’odio. Vaig treballar amb ell dos cops, però ja portava temps de carrera. Al teatre vaig començar amb Gabriel Garran, al teatre de la Commune, fent una peça que es titula Andorra, de Max Frisch.

No podem acabar sense preguntar-li per Roger Vadim.

El meu home. De fet no ens vam conèixer a la feina, però quan vam començar a treballar junts em vaig adonar de la seva manera de veure-ho tot, de controlar tots els oficis, tots els tècnics, i de trobar sempre una solució i donar força als actors, a tothom, de fet. Portava tothom a un gran goig per la feina.