“Si es declarés l'Estat d'excepció a Catalunya, el procés avançaria”

Alvar Valls publica El dinovè protocol, on novel·la el somni d’una Catalunya que assoleix la independència. El va presentar dimarts passat a La Fada Ignorant, on va convidar com a contertulià l’ideològicament molt divergent Andrés Luengo. I no es van fer sang.

Potser si se seguís l’exemple més sovint estaríem millor.

Sens dubte. Però la no entesa es dona per dalt, per part dels polítics, i no tant per baix. Jo aquesta imatge de Catalunya amb la gent fotent-se d’hòsties al carrer no la veig enlloc. Tot i que és cert que hi ha qui diu allò d’espanyol de merda o l’a por ellos. Però quan jo parlo d’espanyols en to crític em refereixo a l’Estat: la gent estem cridats a entendre’ns.

Més que novel·la, és un somni.

Amb els fets del 2017 em vaig quedar una mica decebut amb el comportament dels polítics: jo estava preparat per anar més enllà. Teníem el caramel a la boca i ens el van prendre. Per això em vaig posar a escriure els decrets que surten a l’apèndix de la novel·la. Primer no sabia per a què, però un llibre de decrets quedaria molt estrany i al final em vaig posar a escriure la novel·la, el somni del que volia que hagués passat.

Començant per la baixada de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat.

Les banderes no crec que s’hagin de cremar –tot i que jo vaig cremar-ne alguna fa ara quaranta anys– i per això descric com es baixa amb tot l’honor.

Qui ho diria de l’Àlvar Valls del passat.

De fet, quan em vaig enrolar amb aquell grup militar onvaig estar un any, un dels ensenyaments era precisament aquest: que l’enemic se l’ha de tractar amb respecte. Fa molt que ho veig clar. Una altra cosa és que quan un jove, a qui li bull la sang, crema una bandera, o un retrat del rei, no ho condemni.

Miri, m’ha alarmat que en alguna altra entrevista parli de morts amb un cert fatalisme. No és l’únic i m’esgarrifa.

No ho desitjo, però pot passar. El poble de Catalunya es troba amb moltes dificultats i no és d’estranyar que algú s’exalti. Estic convençut que el que s’està fent és una revolució, la més brillant que es pot fer a l’Estat espanyol avui en dia i que podria escampar-se a llocs com el País Basc, però també, per la banda republicana, perquè de monàrquics no n’hi ha gaires, el que hi ha són polítics acomodats amb la monarquia.

I els morts...

Sí, vull respondre, no fer com un polític. En una revolució sempre hi ha hagut danys no desitjats, o desitjats. No hauríem d’edulcorar una revolució, que va més enllà o ençà segons les condicions. N’hi pot haver, de morts, sigui d’una banda o de l’altra. Per això recordo Gramsci quan diu que la revolució és tremenda, no una aventura de diletants o de romàntics.

Ucronies a banda, on som ara?

Faré aquell símil futbolístic: encara hi ha partit. Així que quan l’Andrés Luengo parlava del fracàs del 27 d’octubre penso que més que fracàs va ser el final d’una etapa. Com una guerra, hi ha alts i baixos. La fase del lliri a la mà i no trencar papereres sí que ha fracassat. És una estratègia noble però fracassada.

I?

Podem desitjar que no hi hagi presos, exiliats ni morts, però, si n’hi ha, no ens pot sorprendre.

Uf! Que ho donem per fet?!

Jo no predicaré “a veure si fem un mort”. Al dia següent hi haurà l’Estat d’excepció. Fins i tot diria que per avançar en el procés, si hi hagués un estat d’excepció es podria avançar una mica. Però vull remarcar en lletres grosses que no espero ni desitjo que vingui per un mort. Pot ser pels CDR, Tsunami, etcètera. Un estat d’excepció no deixa de ser una estratègia política molt coneguda, encara que sembli que al segle XXI no funcioni. És una estratègia d’acció-reacció amb què busques que l’oponent es passi de rosca.

Els molt clarament posicionats enteneu la tercera opció, dels que diuen “parleu ja”.

Això d’entendre’s, l’independentisme ho vol fa temps, des de l’Artur Mas. Estem asseguts a la taula del diàleg i a l’altra banda no seu ningú. Ni es posen al telèfon. L’Estat espanyol fins ara s’ha comportat com quan anaven a matar moros. Canya al mono!

A Andorra hi ha qui se sent molest amb un debat que senten forà però que està sempre tan present.

Andorra és un país de llengua catalana, amb molts immigrants com jo. Sent un país català, de llengua catalana –intento mesurar molt– li passa com a algunes persones: que volen matar el pare en el sentit que deia Freud. Andorra d’alguna manera és filla de Catalunya, o cosina germana, i es produeix aquest desig inconscient: estem massa a prop i hi ha un rebuig irracional.

Al llibre esmenta Toni Martí i tants d’altres amb nom i cognoms i explica que són els primers a reconèixer el nou Estat. Se li ha enfadat algú?

De moment no. L’episodi produeix estranyesa, pel tractat trilateral, tot i que Andorra a vegades ha diferit dels veïns en algunes posicions: davant el trio de les Açores es va posicionar en contra, amb França. I va quedar el dubte si va ser perquè el Vaticà ho va condemnar. Al llibre hi ha tota una trama vaticana que fa que el bisbe recomani el reconeixement. I només cal veure pensar en el tema de l’avortament per veure qui mana.

L’hem vist dir que Vox és un partit fatxa però els seus votants, no. Home! És correcció política? Com eximir algú de conseqüències dels seus actes?

Ja, entre els votants hi ha fatxes i fins i tot nazis, però les extremes dretes estan aconseguint molt vot de la classe obrera, gent que cau en el parany de demonitzar la immigració i la manca de seguretat.

Marxem amb un altre tema: Verdaguer, per a quan?

El 5 de març. És una novel·la reposada, llarga –l’original són 800 pàgines: espantava els editors–, que recull la vida de Verdaguer i repassa el context històric de la segona meitat del segle XIX.