“En un exercici pretesament humorístic acabes dient veritats”

David Gálvez torna a la batalla amb Allò que som (Anem Editors), nova mostra d’una literatura inclassificable, poc convencional. En el millor sentit.

Els seus són llibres difícils de descriure.

Em sol passar. No sé, és que a menys que facis una cosa molt lineal i molt tòpica, no és fàcil explicar un llibre. Pot semblar que faig comèdia, que em vulgui fer l’interessant, però és així.

Faci un esforç.

El mateix editor em demanava que ho fes per a la pàgina web. És difícil perquè no hi ha una trama, i allà on no hi ha una trama, és complicat d’explicar. És un llibre que demana molta col·laboració del lector i això encara ho complica.

Fem-ho plegats. A la presentació va dir que els textos són les novel·les que mai no escriurà.

Hi ha una part de broma en això i una altra de debò. Sovint tens una idea i penses que un dia podries desenvolupar-la, és temptador. Ho apuntes. Però a vegades l’apunt, una mica polit, ja queda fixat. I no és invent meu. Ho ha fet molta gent. Jo vaig treure la idea d’un autor nord-americà, Nathaniel Hawthorne, que no vaig esmentar a la presentació per no sonar pedant. És aquesta la línia: continuar tradicions. És una condensació d’ideees i molt ben escrites.

Potser algunes històries són el que són i no requereixen més?

Sí, és clar. I si les presento a un editor i creu que serveix és perquè ja té valor en si mateix. Del que va dir l’editor –Josep Dallerès–, de fer-los servir de base als seus alumnes perquè ho desenvolupessin jo estic totalment en contra, perquè tot ja està acabat.

Aquell tan tòpic del dinosaure, d’Augusto Monterrosso: a algú se li acudiria desenvolupar-lo?

Sí, de fet hi ha qui ho ha fet. L’Adrià Pujol es veu que es va autoeditar un llibret amb aquesta idea. Però no l’he llegit. Ara, en literatura tot és possible. És la gràcia: que pots fer el que se t’acudeixi.

Si m’ho permeten, diré el meu preferit: el de les vaques.

El vaig escriure en un viatge d’autobús des de Barcelona cap aquí. Llegia Kafka i se m’acudien xorrades i una va ser aquesta: què miren les vaques realment?

Ah, no! No digui xorrada: les vaques com a éssers savis, contemplant l’eternitat. Fantàstic!

Vaja, vaja. Sol pensar-se que són uns animals absents, sense res al cap i només remugant. Però i si estan rumiant, en el sentit filosòfic? Ja veieu: no té més pretensió, és un joc, una cosa lleugera, no cal fer-ho complicat.

Que decideixi el lector.

Per descomptat. El llibre és vostre. La gràcia és que cadascú en faci la interpretació que vulgui. Ja em va passar amb Res no és real. Jo tenia la idea inicial, però per a mi genial.

Hi ha textos que dialoguen entre si. Com la història de la carta del padrí descoberta, que es repeteix.

És la mateixa història, en dos textos bifurcats, des d’un punt de vista diferent. Al llibre hi ha relats que tenen a veure amb els objectes que transcendeixen, com la porta que un dia és una porta i l’altre, tapiada, part d’un mur. És parlar del passat, de les traces del passat, de les coses que avui ja no ens diuen res. És com passa amb les referències literàries: qui no la coneix la veu per primer cop. Un altre ho reconeix. Aquí hi ha una història familiar real, nostra, del padrí que se’n va a fer les Amèriques. Ho agafes i ho manipules i ja.

La veta d’humor negre li surt amb el text de les platges a ‘L’estiu com a catalitzador de la fi del món’.

Era un exercici pretesament humorístic, però acabes dient moltes veritats. Per imaginar-me una fi del món horrible només havia de pensar en una platja a la nostra Mediterrània plena a vessar de gent, a l’estiu. Molts textos són un exercici, fer tombs a una idea fins que s’esgota. Són coses curtetes, lleugeres.

L’editor el posa al terreny de la poesia. D’acord?

Sí. Jo en faig broma, però en el fons estem d’acord perquè no importen les etiquetes. Hi ha textos concebuts com a poema; d’altres que eren poemes d’un altre i que jo he fet malbé. Però és la meva visió. La del lector i l’editor també és vàlida.

Quan veurem la novel·la sobre la Casa dels Russos?

Fa temps que està acabada, a l’espera que algun editor la vulgui adoptar. Però entenc que costa, no és convencional, i els editors es juguen els seus diners.