“Kirkup va buscar l'anonimat i per part nostra hi ha cert desinterès”

Una illa en el cel. Poemes per a Andorra és la primera traducció –signada per Txema Díaz-Torrent, impulsada pel ministeri de Cultura i editada per Anem– del poemari que l’enigmàtic i esmunyedís James Kirkup va dedicar al país. Britànic de naixement, va passar les últimes dècades de la vida –va morir al 2009– al seu àtic de les Bons, pràcticament desapercebut i tancat en si mateix i la seva obra. El volum proposa aquesta edició bilingüe d’An Island in the Sky, que és com el poeta contemplava el país on es va arrecerar.

Un home molt discret.

Confesso que jo no el coneixia. A penes en tenia notícia, de quan estava a Portella, via David Gálvez, en morir o potser una mica abans. El 2018 es va commemorar el centenari del seu naixement i em va arribar la proposta de traduir-lo, coincidint amb aquella exposició a la plaça del Consell, de la qual només queda un catàleg que es va imprimir després de molt insistir. Per al llibre he de dir que Manel Gibert va fer una feinada impressionant, per oferir-nos una panoràmica molt completa de la vida de Kirkup i la seva estada aquí.

I entre ell i vostè, de la seva poesia.

No diria que fos un dels primers espases de la llengua anglesa, però sens dubte que és un dels noms importants del segle XX, tot i que eclipsat per Auden i d’altres. A banda, va patir aquell judici per blasfèmia [per un poema on suggeria que Jesucrist fos homosexual] i ell mateix es va posar en un forat. Però és un autor i una obra que trobo que s’ha de posar en valor. És una obra molt sòlida, d’un home que, recordem-ho, als seixanta publicava a The New Yorker o feia obituaris per a The Guardian. No és qualsevol cosa.

Començant pel poemari sobre Andorra.

Ell crea, recrea, la seva Andorra. Era un home que no sortia pràcticament de casa, que no es feia amb ningú. Al poemari descriu una Andorra de paisatges, de tempestes, de neu i boira, l’Andorra de la naturalesa. Aixeca acta d’un país que ha anat desapareixent.

Un home discret.

Forma part d’aquella gent que ve de fora, molts per raons fiscals, i busquen passar desapercebuts, no sé si perquè és el seu caràcter, però en tot cas no hi ha interacció amb el país. Ell va buscar l’anonimat i per part nostra potser hi ha un desinterès també, que s’allarga fins ara. Després, quan va morir, va ser tot estrany: el pis va quedar obert i algunes coses sospitem que van volar. Sort de l’Alfons Codina [aleshores bibliotecari a Encamp i després coordinador de Patrimoni Cultural], que va recollir els seus llibres i va impulsar aquesta posada en valor de Kirkup.

S’ha enfrontat al text: parli’ns dels seus valors literaris.

No és el millor poemari que va signar, pel que he vist. Potser perquè ja era un home gran i no ho va revisar tant com hauria calgut. Però per a Andorra és important. No és aquesta Andorra apòcrifa, d’algú que se la inventa, com Cameron o Frisch. És una representació genuïna i traspua estima, admiració pel paisatge que coneix, que recorre o es mira des de la terrasa de l’àtic a les Bons. Fa que te l’imaginis a les cinc del matí mirant com surt el sol.

Crida l’atenció que també l’obra passés desapercebuda en vida de l’autor.

Era pertinent començar per aquest llibre, però recordem que era un autor que publicava a Collins, a Oxford, que no són segells qualsevol. No és per posar-nos dramàtics, però hi ha gent interessantíssima de qui no se sent a parlar.

Com es va enfrontar a la traducció?

Vaig començar fent-me mal ràpidament en intentar mantenir la mètrica i de seguida ho vaig descartar. Els versos de cinc i set síl.labes de haikus i tankas no es podien traslladar al català: els versos acabaven tenint dotze síl·labes. Vaig intentar fer-ne enginyeria però acabaves rebentant el poema, desvirtuant-lo tant que era un desastre.

I?

Vaig trobar que el més interessant era mantenir al màxim l’essència, el to, el misatge, el lèxic. Aleshores ja tot va ser molt més fàcil. Em vaig servir de les traduccions de haikus en anglès d’Ezra Pound i Kerouac, sobre tot. Aleshores ja només era qüestió de lèxic. Em va donar feina la de fauna: jo ni en català sé què és una mallarenga carbonera. Però aquestes cerques en molts diccionaris en paper em van resultar molt entretingudes, divertides.

Algun exemple de complicació?

Sí, em va fer trencar les banyes en versos com I’m forever blowing bubbles, que ve d’una cançó d’un club de futbol anglès i ve a significar ser un somiatruites: com tradueixes aquestes expressions? Vol dir badar, somiar despert... Sort de les notes a peu de pàgina. Un altre lloc on vaig patir, hi vaig passar hores i no es nota, és quan parlava d’un cert tipus de blau –sugar blue–: què volia dir? Doncs era el del paper on es venia el sucre a granel. Ho vaig traduir com a blau de França, que és el to, però no hi ha manera de recollir totes les connotacions. Només les vaig poder explicar en les notes al peu.

Ens ho ha apuntat, però detalli més quina Andorra descriu en aquestes pàgines.

Jo hi veig una Andorra molt personal, la d’algú molt particular, a qui no agrada gaire la gent i que veu com el país va canviant des dels setanta, quan s’hi va instal·lar. Ell reflecteix aquella Andorra de natura alhora amable i temible, poderosa, de tempestes i penya-segats, amb ventades que s’ho enduen tot i ramats que porten a l’escorxador. També té alguns poemes crítics amb l’Andorra moderna, que no és la seva, diu, amb gent que va pel carrer parlant sola, com imbècils.

Permeti’m que rigui.

Però els poemes crítics són els menys. N’hi ha alguns d’irònics, però la major part deixa un regust de serenor, d’algú que s’hi troba bé.

I els valors literaris?

Crec que estan sobretot en el gran lèxic: no sé quantes paraules té per a ventada o el blanc de la neu. És molt mesurat, sense estirabots, però amb uns sentiments molt intensos.