“Amália era Amália i no hi ha cap títol que es pugui transmetre”

Dulce Pontes pujarà divendres, a les 21.30 hores, a l’escenari de l’Auditori Nacional, a Ordino, per obrir la temporada que organitza el ministeri de Cultura i que aquest 2020 portarà noms com Pablo Milanés, Ute Lemper o Kiko Veneno. Obre el cartell la portuguesa, que no venia a Andorra des del 2005, quan va presentar Por dentro do fado a Escaldes.

Déu n’hi do, el temps que passa.

Sí, i recordo que hi vam fer una gravació en directe, de Cigano. Em fa ràbia perquè no recordo bé el lloc: m’estic fent gran.

Home! És que ha plogut. Ara ve amb un repertori diferent.

Sí, oi? No només és diferent repertori, hi haurà fado i alguna recreació, amb la guitarra de Daniel Casares i Yelsy Heredia al contrabaix. És un trio molt interessant: ens avenim molt bé personalment i el resultat és la música, hi ha molta il·lusió per part de tots tres. Hem passejat aquest repertori per Montenegro, Andalusia, Itàlia, Alemanya. Hem vist públics molt diferents i crec que tots han entès aquest missatge nostre, d’amistat i ganes de compartir.

Està habituada també a cantar amb simfòniques: la diferència ha de ser brutal.

Sí, el trio és una essència a l’essència, a la cruesa. No m’agrada repetir-me. L’experiència de tots tres és fluida, com un riu, amb Dani componem junts, en un procés molt lliure. Però busquem sempre l’emoció, que és el que pretén la música, tot i que avui es promociona el contrari, el no sentir. Massivament. El contingut del missatge ha d’obrir la ment de la persona, no embrutir, fer-la evolucionar.

Parli’ns de la seva relació amb Ennio Morricone, del que va significar per a vostè una col·laboració tan estreta.

Bé, Ennio és més que un amic, és quasi un segon pare. El meu pare, per cert, ja l’admirava molt, i es van arribar a conèixer. Entre ell i jo hi va haver una relació molt íntima, increïble, també amb la seva família, que transcendeix la seva música. Per a mi ell és l’últim gran compositor viu. El trobo a faltar, així que li truco sovint. Però va ser una relació molt intensa: teníem molts concerts i com aguantava, ell! Cada cop que em sento cansada em dic “Dulce, recorda Ennio, amb noranta anys i quanta energia”. Pujava a l’escenari i bum!

La música de Morricone si traspua emoció.

Sí: quasi toca el cel. És una música bella, pura màgia. I per a mi la seva orquestra segueix sent la Roma Sinfonietta. M’encanten els seus treballs corals, els estats d’ànim que transmeten. Ell és tot un univers que descobreixes de nou cada vegada que l’escoltes: escriu melodies i contramelodies que s’impregnen de colors. Això és increïble! I són melodies aparentment senzilles, que després intentes tocar i resulta que no ho són tant. Ell sempre sorprèn. Sempre, sempre.

Els seus primers passos estan lligats al festival d’Eurovisió, que fins i tot li van retreure una mica, a una hereva d’Amália Rodrigues.

Bé, va ser abans de Lágrimas. El festival va ser el 1991 i el disc va sortir el 1992. Quan vaig cantar al festival no tenia cap títol; avui ho poden dir però no és veritat. Estic una mica cansada de dir-ho, però gràcies, perquè m’encanta Amália. Però ella era ella i no hi ha cap títol que es pugui transmetre, cada persona té la seva identitat. Encara que fos la meva mestríssima. Des que la vaig escoltar per primer cop, i tenia set anys i no pensava ser cantant, en realitat em trobava cantant a mi mateixa. L’escoltava en silenci i em feia plorar. No entenia la profunditat dels poemes amb set anys. Però ho sentia, de la manera com ella cantava. Em va quedar al subconscient. Com la música clàssica.

Amb uns inicis lligats a un festival i un concurs de talents, com veu els actuals, convertits en productes massius?

Bé, la part musical ho supera tot, però sens dubte que tot està massificat, com dèiem abans. Allò que no transmet, no emociona, no val la pena. El que importa és el que passa a l’escenari.

Va ajudar la victòria de Salvador Sobral a Eurovisió a donar a conèixer la música del seu país?

És important?Sí, sí, sense cap dubte. I és una música que és l’essència, no un format, un producte.

De vostè diuen que mai no s’ha ajustat a les normes: és difícil mantenir-se 30 anys buscant nous camins?

Jo no veig la norma, t’ho juro. Abans sí, potser. Però ara no les veig. És música. Punt final.

Suposem que al concert tindrem ‘Cançao do mar’.

És clar. Per descomptat. I coses d’Amália o d’Elis Regina, que m’encanta, i noves sonoritats del fado. No serà una retrospectiva del passat, encara que en alguns punts el toqui.

Preguntava per aquesta cançó en concret perquè la va catapultar, però potser la cansa que l’hi preguntin sempre.

Amb aquesta cançó no. Amb les altres, depèn. Hi ha altres temes antics que alguns dies no em ve de gust cantar, la veritat. Ondaia m’encanta, en canvi, que segueix sent de les que prefereixo.

Va dir algun cop que entrar a l’escenari és com iniciar el vol.

Sí, sí, és que pots caure. Sento veritables atacs de pànic abans d’entrar a l’escenari. Però després, ui!!!, un cop passa el primer tema, que és el més important: per això mai no sé quin serà fins que no sento el públic.