“Cal incentivar les empreses perquè contractin discapacitats”

L‘associació AMIDA arriba als trenta anys treballant per aquelles persones que pateixen algun tipus de discapacitat. Va ser la primera associació del Principat i tot i la feina feta, la seva presidenta considera que encara queda molt camí a fer per aconseguir una inclusivitat real.

Trenta anys d’AMIDA. Com ha estat tot aquest temps?

Sí, trenta anys que vam celebrar el novembre de l’any passat. Trenta anys que hem estat presents ja des de la creació de la primera llei d’inclusivitat, i que de fet érem l’única associació que hi havia llavors. Vam estar al costat del Govern, com hem fet sempre, i vam ajudar a impulsar-la, ja que per fer una llei s’ha de comptar amb les persones afectades per saber quina és la problemàtica.

I encara hi ha feina a fer?

Totalment. Pel que fa a la inclusió laboral, trobo que amb això de les empreses inclusives caldria incentivar-les fiscalment perquè les persones amb discapacitat hi estiguin incloses d’alguna manera. Per exemple, que cada 100 persones, almenys hi hagi d’haver dues persones amb discapacitat dins l’empresa. Aquí han volgut començar donant un premi a empreses inclusives, però amb això no fan res. Hi ha empreses que han rebut el guardó com a empresa exemplar i quan hi entres t’adones que hi falten banys adaptats, vigilància als aparcaments perquè hi hagi places per a les persones amb discapacitat, entre d’altres.

Aquesta seria la principal dificultat que s’han trobat durant aquest temps?

N’hi ha d’altres. Les problemàtiques són sempre les mateixes que les d’un col·lectiu amb diversitat funcional amb qüestions d’accessibilitat, incorporació laboral i l’educació. Hi ha persones que neixen amb una ceguesa o una sordera i necessiten unes adaptacions. Hi ha persones que potser han tingut algun tipus de feina i han tingut un accident que els ha deixat amb lesions medul·lars i se les ha de reincorporar a un lloc de feina i formar-les segons les seves condicions. Cal tornar a formar la persona i reubicar-la.

Això ho faran visible amb la celebració dels trenta anys?

Volem fer visible que moltes vegades les persones tenen una visió de la discapacitat de la persona com si fóssim una problemàtica per a la societat i potser, si ens ho mirem millor, la problemàtica no som nosaltres sinó que és la mateixa societat perquè a l’hora de fer les coses, potser no ho estem fent adequadament. Per exemple, es creen edificis sense ascensors i, és clar, quan les persones es fan grans, s’adonen que l’haurien necessitat.

Un acte que tinguin pensat?

Ens hem de reunir aquest mes per acabar de decidir un tema en què ja fa un temps que treballem. El que és segur és que voldrem fer visible el dia a dia d’una persona que va amb cadira de rodes, per exemple. Com deia, cal que la societat vegi com viuen les persones que tenen una discapacitat i les necessitats que hi ha.

Vostè com va arribar a ser presidenta de l’associació?

Vaig entrar a la junta com a vocal i el president que hi havia llavors va morir. Aleshores es va fer un tàndem i va entrar una noia com a presidenta però no es va veure capaç de tirar-ho endavant i llavors m’ho van proposar a mi i jo no vaig tenir problema. Em va costar moltíssim al principi perquè t’has de formar en molts temes.

Hi ha molta càrrega al darrere de ser presidenta?

Sí, i no és només una càrrega de feina d’anar a reunions, trobades, entre d’altres, sinó que també hi ha una càrrega emocional molt important, perquè s’ha de tenir en compte que nosaltres som els que rebem de primera mà les persones que tenen una discapacitat i ens expliquen els seus fets. La part més xocant són aquelles persones que sempre han estat bé i de sobte es troben que estan limitats. És un procés dur. I tot això ho fem de manera altruista, sense cobrar res.

Quant temps hi porta?

Sis anys. Em van renovar fa dos anys, són quatre anys. La meva intenció és que passats aquests dos anys pugui marxar, però no sé què faré perquè la junta està contenta amb la tasca que faig i no els agrada la idea que ho vulgui deixar.