“No podem reescriure la història per afavorir determinats interessos”

David Trueba (Madrid, 1969) és conegut per la seva incansable tasca creativa en els més diversos àmbits. Guionista, director de cinema, realitzador de documentals, periodista i escriptor, ha visitat Andorra amb nou llibre sota el braç i un projecte cinematogràfic que s’estrenarà aquesta primavera.

‘El río baja sucio’ és la seva primera novel·la juvenil. Per què aquest gir?

Bé, partint de la base que, per a mi, les novel·les no tenen etiquetes, sí que volia anar a buscar un lector jove, que avui dia és molt difícil arribar. Sovint faig xerrades en instituts, i parlant amb nois de 14 i 15 anys m’he adonat que en aquesta edat es deixa molt de llegir, i de manera massiva. Em sentia en l’obligació d’aportar-los alguna cosa que els pogués interessar.

A què és degut aquest desinterès sobtat per la lectura?

Hi ha molts factors: la vida social dels joves comença a cobrar importància, el món d’internet i les xarxes socials els absorbeix, tenen tot un entreteniment tecnològic –consoles i videojocs– al seu abast... Aleshores, la lectura en aquella edat passa a ser una cosa completament abandonada. Aquí és on crec que cal incidir i treballar.

Els protagonistes de la novel·la són dos nois que es retroben amb la natura.

Més que retrobar-la, la descobreixen. Tots dos passen unes vacances de Setmana Santa a la Sierra de Madrid. Això fa que per a ells cobri molta importància l’entorn natural, tenint en compte que ara els nois creixen majoritàriament en grans ciutats, i tenen una relació molt difusa amb la natura. Però és curiós que hi ha quelcom en la reivindicació ecològica de les noves generacions que té a veure amb crear un nou contracte amb la natura, una nova forma de tractar amb ella i de gaudir-la. I això és una correcció respecte al que han fet les generacions anteriors.

El fenomen Greta Thunberg.

Sí, ella és un exemple icònic. Que una noia tan jove adopti una postura de protesta tan radical enfront d’aquesta qüestió ha fet prendre consciència entre els joves. I potser per això els intents dels grans grups mediàtics per desprestigiar Greta són constants, perquè de cop i volta els joves s’estan escapant del seu control. Hi ha interessos molt grans en joc, en què l’equilibri ecològic no compta per a res: desenvolupisme, construcció desmesurada, inversió...

La immigració centra el film que estrenarà aviat, ‘A este lado del mundo’. Com ha decidit afrontar aquesta temàtica?

M’interessava tractar-la des de la perspectiva d’un espanyol mitjà, és a dir, algú que no té una consciència d’aquest problema, que no s’ha enfrontat a la immigració, que no ha pensat mai en ella, i que l’únic que exigeix és que hi hagi un control fronterer perquè la seva vida segueixi sent còmoda. Aleshores, agafo aquest personatge i el trasllado a Melilla: allà s’enfronta de cop i volta, per una raó professional, a tot aquest assumpte, i es comença a plantejar què passa, què cal fer i quina ha de ser l’actitud.

Un dels actors, a més, és un jove guineà que va saltar la tanca de Ceuta.

Sí, és un dels papers secundaris de la pel·lícula. Necessitava algú que hagués viscut la qüestió en primera persona. Per atzars de la vida vaig trobar un noi de Guinea Conakry que sent menor d’edat havia saltat la tanca de Ceuta, després de molts anys malvivint al Nord d’Àfrica, que per a ell van ser els més durs i els que el van marcar més tràgicament la seva vida. Un cop a Espanya, una ONG el va ajudar a arribar a la península i ara viu a Madrid.

Què pot aportar un actor no professional?

Doncs moltes coses que no pots demanar a un actor professional, perquè no ha tingut determinades experiències. Treballar amb aquestes persones és enriquidor, perquè al cap i a la fi el que busques és l’autenticitat.

Com veu l’auge dels partits populistes i d’extrema dreta arran de la immigració?

Tots aquests partits apel·len clarament a la por perquè al cap i a la fi les ideologies el que van buscant són armes per poder seduir la gent, i la por ha estat sempre un territori de seducció molt potent. I és absurd, perquè tal com diuen els experts, Europa necessita immigrants perquè les cotes d’envelliment són enormes. I aquests polítics populistes, malgrat que puguin guanyar eleccions, no solucionen el problema. Trump va guanyar i no ha aportat cap solució.

Al documental ‘Si me borrara el viento lo que yo canto’ torna un altre cop sobre la Guerra Civil, i sobre Sáchez Mazas.

Sí, en aquest cas sobre la figura del cantautor Chicho Sánchez Ferlosio, fill de Sánchez Mazas. Subterràniament, hi explico una cosa que ja explico a Soldados de Salamina, que és que la història d’un país s’ha d’acceptar. No podem reescriure-la i fer-la diferent per afavorir determinats interessos. La Guerra Civil és història, no la podem guanyar ara. El que hem de fer és estudiar-la i acceptar el que va passar. Però que no ens expliquin la història de manera diferent des de l’oportunisme polític actual.

Creu que la memòria històrica respon a aquest oportunisme?

Hi ha un element en la memòria històrica que és d’una gran justícia, que és el rescat dels cossos que encara hi ha a les cunetes. Això és evident que s’ha de resoldre. Però estic totalment en contra de la utilització d’això com a batalleta diària dels nostres dies, perquè aleshores ja no és memòria històrica, sinó manipulació.

Què retrata millor la realitat, el documental o la ficció?

Tota història de ficció parteix de la realitat. Ara bé, no soc partidari d’aquests biopics que es fan constantment i d’aquesta mena de recreacions en ficció de personatges reals. En canvi, el documental és una manera molt més digna d’explicar la complexitat que té la realitat. Els documentals, però, sovint volen imposar un dogma, una tesi, i joc crec que el que has d’aconseguir amb un documental és fer-li al públic més complexa encara la visió que té del món. Les coses no són blanques o negres.