“Un recital et permet crear una connexió molt íntima amb el públic”

Piotr Beczala (Czechowice-Dziedzice, 1966), és una de les grans figures operístiques de l’actualitat. Sense pressa però sense pausa, l’artista ha anat bastint una imparable carrera internacional, que l’ha portat als grans escenaris de la lírica: del Met de Nova York a l’Òpera de Viena, passant pel Covent Garden de Londres o festivals com Salzburg o Bayreuth.

Com ha concebut el concert d’aquesta nit?

Vull proposar un viatge musical per diferents països i cultures. Hi haurà cançons de Dvorák, cançons poloneses... i també música de grans compositors italians i francesos, com Puccini, Verdi o Bizet. Crec que és una bella combinació entre diferents caràcters musicals.

Quins criteris segueix a l’hora de dissenyar un recital?

En aquest cas, la mateixa organització de la Temporada em van demanar que fes una cosa una mica especial, pensada per a l’ocasió. Per això he triat principalment repertori romàntic, amb música de diversos autors i estils. Aquesta varietat acostuma a agradar molt al públic.

Què suposa per a un cantant d’òpera el fet de poder fer música en petit format?

És una cosa completament diferent. A l’òpera, el cantant està amagat darrere un personatge. Aquests dies, per exemple, he estat fent Lohengrin a Viena, i en aquelles funcions, jo era el personatge de Lohengrin. En un recital, en canvi, pots ser tu mateix, et mostres més tal com ets realment. I et permet crear una connexió molt íntima amb el públic, perquè pots estar més pendent de com reacciona. És una cosa molt especial.

Vostè va començar cantant en una companyia estable, a Linz. Com el va ajudar aquesta experiència en la seva posterior carrera internacional?

Evidentment et serveix per adquirir una base sòlida i treballar repertori. A més, quan formes part d’una companyia et sents com d’una família. Però no té res a veure, és clar, amb ser un artista independent. Això implica no parar de viatjar i haver de gestionar tu mateix cada temporada, cada contracte. És complicat. Has de decidir, amb 4 o 5 anys d’antelació, què vols cantar i on. Tot i així, estimo la meva feina.

S’ha distingit d’altres col·legues pel fet d’anar incorporant, mica en mica, nou repertori i nous papers.

Sí, és cert que no acostumo a canviar de repertori ràpidament. M’agrada treballar a fons alguns títols, i al mateix temps anar afegint a poc a poc determinats papers. Verdi, per exemple, és un compositor que utilitzo sovint quan vull fer un pas més enllà: si ja tinc experiència amb La Traviata o Rigoletto, aleshores incorporo el Manrico d’Il trovatore o el Radamés d’Aida. És un desenvolupament controlat, i sempre partint de la base que soc un tenor líric, no dramàtic.

Això no l’ha impedit endinsar-se en el repertori wagnerià. Després de ‘Lohengrin’, té previst fer més Wagner?

Sí, el 2022 tornaré a Bayreuth amb Parsifal. El festival també m’ha ofert fer el paper de Walther von Stolzing d’Els mestres cantaires de Nuremberg, el 2024, però encara no hi ha res tancat. Fer Wagner és un treball extra, i no vull deixar de banda l’òpera italiana i francesa, que és el que he fet sempre i amb el que la meva veu se sent més còmoda.

Què en pensa, d’algunes produccions operístiques modernes, una mica esbojarrades?

Vostè ha dit la paraula clau: esbojarrades. El més important no és si una producció és tradicionall o moderna. L’important és, d’una banda, que sigui bella estèticament, i de l’altra, que tingui sentit. Quan estudio un personatge, m’estic introduint en una història, i no m’agrada que el que es mostri en escena no hi tingui res a veure.

A un cantant d’òpera se li exigeixen cada vegada més dots d’actor?

Actuar en una òpera és ja de per si diferent a interpretar un paper parlat en cinema o teatre. Les convencions són diferents, i a l’òpera la música crea tot el marc dramàtic. Per això, en el moment que el cantant interpreta un personatge, deixa de ser ell mateix, i ja està actuant, ja està dins el paper.