“El món viu en un castell de cartes que està a punt d'enfonsar-se”

Gregory Coonen, periodista i escriptor d’ascendència holandesa però nascut a París –a l’emblemàtic 1968– i que ha recorregut mig món abans d’instal·lar-se a Andorra fa una dècada, suggereix que el país podria inspirar-se en Vicky Jiménez, que va superar totes les dificultats –sobretot, la de no tenir la pista adient per estrenar– per endur-se un campionat tan gran com l’Open d’Austràlia júnior, enfrontant-se a contrincants més grans que ella. És una de les reflexions que trufen la conversa al voltant de la primera novel·la que publica, The Fat Finger, un thriller en què perilla el sistema financer mundial en un embolic que té Andorra com a punt neuràlgic. Avui en fa una nova presentació, a les set de la tarda a la seu de l’International Club Andorra, a la carretera de l’Aldosa.

Al llibre, com als articles que escriu, bolca la seva visió d’estranger establert al país.

Faci’ns cinc cèntims de quina és. Voldria parlar de les coses que crec que es podrien millorar. Sense intentar donar lliçons, és clar. Vaig venir a Andorra des de Madrid, on vaig estar deu anys, perquè hi vaig veure una sèrie de coses que m’encantaven. Havia conegut el país esquiant, com tanta gent. Però ja aquí et preguntes per què les coses no es fan una mica millor. Per exemple, com poden passar tretze anys sense que es resolgui judicialment el tema de Valora?

Un periodista holandès que recala a Andorra des de Madrid. Recordi’ns la seva trajectòria.

Vaig estudiar a la Universitat de Georgetown, als Estats Units. Entre els professors tenia Madeleine Albright, en temes de geopolítica. Després vaig tornar a Europa i aprofundir en el meu castellà, amb intenció de ser diplomàtic, i per això vaig instal·lar-me a Madrid, on vaig treballar per a un grup que treballava per a l’Fnac i després vaig obrir una agència de comunicació. També vaig treballar per a una agència on feia reportatges i entrevistes per a mitjans com The New York Times i així vaig poder recórrer molts països.

I en un parell de dècades es planta a Andorra.

Em va fascinar la tranquil·litat, que podia aprofitar per escriure, i com resultava tot de fàcil aquí.

El fruit d’aquesta tranquil·litat van ser uns llibres infantils i, ara, la primera novel·la per a adults.

Fins i tot vaig per la segona, animat amb la bona recepció de la primera. Que, per cert, presentaré a Londres: serà la prova final, el gran llançament. Jo vaig estudiar geopolítica i afers exteriors a Georgetown i un màster en finances i volia barrejar aquest doble interès en una novel·la que expliqués com em fascina el moment que viu el món, el castell de cartes que està a punt d’enfonsar-se, amb accions de govern com les de Trump, que ha duplicat el dèficit nord-americà. M’interessa també el sistema bancari d’aquest país, sense un banc central. Estem vivint en un món molt fràgil.

A la novel·la tot això ho amaneix amb un entrellat internacional d’espies.

Vaig fer força recerca per aquestes escenes. Fins i tot vaig poder conèixer aquí gent que em consta que s’hi va dedicar, encara que ara estigui retirada i que mai no ho reconegui obertament. El que jo volia era un heroi diferent del tipus James Bond, herois perfectes. Al meu protagonista, per exemple, li fan mal els genolls. Jo prefereixo aquest tipus de personatge, que és intel·ligent però que ha d’anar aprenent, volia descriure algú que semblés real.

Volia escriure sobre Andorra perquè li sembla que encara és una gran desconeguda, va dir en la presentació a l’Fnac.

Sí, em xoca descobrir quan viatjo fins a quin punt és desconeguda. La novel·la parla d’Andor­ra molt en positiu, jo crec que la meva estima pel país traspua al llarg de les pàgines, amb un protagonista que desconeix encara el perill que aguaita el seu banc. Barrejant geopolítica i finances amb un país que no té banc central, si hi hagués un fat finger –que en anglès significa un error de teclat: afegeixes un zero sense voler i les teves pèrdues són enormes– seria un desastre. Això li passa al protagonista, que en voler buscar capitalització per a l’entitat es troba amb interessos russos, etcètera, que comencen a aparèixer.

Diu que vol parlar de les coses que es podrien fer millor a Andorra. Com quines?

Com a persona que viu aquí, estic preocupat per allò que veig, que tots veiem. Crec que el sistema financer andorrà necessita un canvi, ho han de decidir ells, però potser necessiten un banc molt sòlid, millor capitalitzat. També veig un sistema judicial massa lent i això envia un senyal negatiu als inversors estrangers. Necessiten un marc legal que els protegeixi. O que es vegi que projectes com The Cloud, el casino, l’heliport, l’aeroport, s’allarguen en el temps sense resolució, genera ansietat.

No veu amb preocupació l’impacte ambiental d’un aeroport?

Dos o tres vols diaris? En tot cas, són especialistes internacionals qui haurien de fer els estudis d’impacte i no veig que s’hagin fet. I després decidir sobre la seva base i no desestimar un heliport perquè sobrevola la casa d’un exministre.

I on veu fortaleses?

Andorra podria ser líder en blockchain, en e-sports. O apostar per un turisme de qualitat.